Presentat el passat divendres, és un apropament als inicis del conreu de la vinya i l'elaboració del vi al Penedès, escrit per Georgina Castells i Sergi Segura, pensat pels infants i pels qui vulguin una primera introducció en el coneixement de com i quan va començar la viticultura en temps dels Ibers.


L'acció es situa a  "La Font de la Canya", un jaciment arqueològic que ha posat en evidència la viticultura preromana al Penedès


A l'acte van participar també Mireia Sabaté de la Cooperativa ArqueoVitis i Xavier Esteve, arqueòleg i membre de la Junta de l'IEP.

El llibre ha estat editat per l'IEP amb el patrocini principal de la Fundació Privada Mútua Catalana, també de l'Ajuntament de Banyeres del Penedès, d'en Cèsar Herráiz i Pujol, de l'Ajuntament d'Avinyonet del Penedès, de la Finca " La Gramanosa" 


La idea d'editar el llibre va partir de les cooperatives Actua i ArqueoVitis.

RTV Vilafranca va cobrir la notícia, de la qual han fet aquest resum:

Aquest proper diumenge dia 12 de juny,  a la Seu del Parc Natural del Foix,  a les 12 del migdia es farà la presentació d'aquest nou i apassionant projecte que l'equip d'investigació de la Font de la Canya comença.  L'acte forma part de les activitats de la Fira Medieval de Castellet i la Gornal.

La principal fita d'aquesta investigació arqueològica es arribar a demostrar que la vinya i el vi es van introduir al segle VII aC al Penedès i que la Font de la Canya no és un cas aïllat.

El Planot de la Timba de Santa Bàrbara és un jaciment arqueològic de la primera edat del ferro o època preibèrica (s. VII aC). Està situat a un promontori dins el Parc Natural del Foix, al terme municipal de Castellet i la Gornal (Alt Penedès, Barcelona).

El jaciment forma part del projecte de recerca de la Universitat de Barcelona El canvi sociocultural a la Cessetània oriental (Penedès i Garraf) durant la protohistòria i l’època romana republicana: una perspectiva històrica i evolutiva. L'equip d'investigació, coordinat pels arqueòlegs Sergi Jiménez i Dani López, està format per un jove grup d'arqueòlegs i arqueòlogues, estudiants, i col•laboradors i col•laboradores del municipi.

Objectiu de la primera intervenció.
L'objectiu d'aquesta primera intervenció arqueològica és caracteritzar-lo a nivell cultural, cronològic i tipològic, i comprovar si ens trobem davant d’un possible enclavament comercial al riu Foix que pugui donar llum, per exemple sobre l’origen de la viticultura al territori i els primers vins arribats al Penedès en àmfores fenícies.
Amb aquest motiu, entre els dies 30 de maig i 12 de juny, unes 10-12 persones han estat treballant i els resultats no poden ser més positius. S'ha efectuat 3 sondejos a diversos sectors del jaciment per comprovar la seva riquesa arqueològica.

Resultat dels sondejos: 

• En el sondeig 1, situat a l'extrem nord del Planot de la Timba, ha permès identificar dos sacrificis domèstics d'ovella o cabra del segle VII aC, interpretats com a rituals propiciatoris que es feien a l'època. Tot sembla indicar que aquests enterraments d'animalons es trobaven sota el nivell de paviment d'aquest sector. S'estan realitzant estudis carpològics per tal recuperar restes arqueològiques de llavors i fruits, com el raïm, el blat, l'ordi, etc., i estudis zooarqueològics per determinar amb més precisió els animals documentats. 

• Els resultats del sondeig 2, situat al sud del Planot de la Timba o zona més desprotegida, són realment espectaculars. S'han identificat dos murs de pedra de grans dimensions que semblen formar part d'alguna fortificació complexa. La continuació de l'excavació ha de confirmar aquesta primera hipòtesis. Els materials ceràmics trobats en aquest sector són principalment ceràmica fenícia i ceràmica autòctona, igual que el sondeig 1, la qual cosa ens porta a establir una cronologia del segle VII aC o primera edat del ferro. 

• El sondeig 3 és el que ha aportat menys materials, tot i que un d'ells és una moneda de bronze de la ciutat de Bolskan (ciutat d'Osca en època antiga), en un estat de conservació excepcional. El sondeig 3 s'ha efectuat en un gran retall antròpic, que es podria correspondre amb una mena de cisterna o de pleta, situat bell mig de l'extensió que ocupa el jaciment. També s'han realitzat prospeccions arqueològiques als voltants del jaciment, que han permès recuperar restes ceràmiques d'època ibèrica (segles IV-III aC) i una excepcional moneda de plata de la ciutat de Massàlia (actual Marsella, França). Aquesta moneda de plata i la de bronze suggereixen que va ser un important centre comercial de l'antiguitat. 

En les properes actuacions es vol localitzar la fase ibèrica de l'assentament.

La campanya d’excavacions ha estat possible gràcies al recolzament logístic i econòmic de l’Ajuntament de Castellet i la Gornal i la gentilesa de les germanes Ribosa Botifoll, propietàries dels terrenys on s'ubica el Planot de la Timba, que han facilitat l'autorització per poder iniciar les excavacions. Així mateix, cal agrair les facilitats prestades al Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya.

El proper divendres dia 3 de juny a dos quarts de vuit del vespre al Celler Jané Ventura.

Aquest llibre recull les ponències i comunicacions realitzades l'any 2011 durant les Jornades d'Arqueologia del Penedès organitzades per l'Institut d'Estudis Penedesencs (IEP).

La presentació anirà a càrrec del membres de la Secció d'Arqueologia de l'IEP  i de l'arqueòleg Josep Pou (Tècnic en Patrimoni Històric al Departament de Cultura de l'Ajuntament de Calafell).



Enllaços als articles publicats el 2011 sobre aquestes jornades.
Sessió Divendres 21 d'octubre 2011
Sessió Dissabte 22 d'octubre 2011. Matí
Presentacions Visuals: Posters
Sessió 4: Medieval i Modern
Sessió 5: Contemporani

Foto: Dolors Garcia

La visita anirà a càrrec de Dani López, arqueòleg que ha dirigits les excavacions d'aquest jaciment.

V Trobada d'Historiadors Penedesencs (IV)

Pere Izquierdo. Foto Dolors Garcia

Conferenciant: Pere Izquierdo i Tugas  especialista en Arqueologia Subaquàtica i en l'època clàssica; vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya (càrrec no retribuït); responsable de Projectes i Patrimoni de Museus de Sitges. Entre els anys 2007 i 2008 va ser Director del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Pere Izquierdo va voler iniciar la seva conferència diferenciant les diferents maneres en que es pot intervenir sobre un edifici o un monument, ja que no sempre que s'intervé es dur a terme el mateix tipus d'acció.
Una de les realitats que va posar en evidència Pere Izquierdo va ser que, històricament, fins arribar la Guerra Civil (1936) si seguien les corrents d'intervenció que també es practicaven a Europa, però a partir d'aquell moment es produeix una desconnexió, fins el punt d'arribar-se a desconèixer  les cartes de rehabilitació.

El cas dels museus del Cap Ferrat i Maricel plantejaven - tal com va explicar Pere Izquierdo - uns problemes de base: trobar-se situats en zones poc adients per raons de la seva situació prop del mar, encarats a ple sol, és a dir exposats a elements amb una forta capacitat per a agredir els materials com són el salnitre i o la llum solar.  Cal afegir que també es trobava en una situació de forta degradació la casa Rocamora de Ramon Casas degut a haver estat restaurada dècades enrere amb ciment aluminós.

Pere Izquierdo va informar el presents de l'evolució cronològica i els problemes  i les solucions trobades al llarg dels projectes de restauració que es van anant succeint. Així, va explicar que, en un primer moment, és va prohibir la relació entre l'equip d'arquitectes que havien de presentar el projecte i l'equip de tècnic dels museus es va plantejar la restauració que s'havia de dur a terme en aquest conjunt d'edificis, cosa que va produir una manca d'informació imprescindible per prendre decisions on tingués el pes necessari la funció que els museus havien de complir.  Com a conseqüència, el primer projecte va ser molt agosarat ja que, entre d'altres coses, volien posar un cos de vidre d'uns 300 m2 davant la façana marítima; però aquests edificis tenen una doble protecció des del punt de vista de la legislació específica aplicable al municipi, de tal manera que no es pot alterar la façana marítima de Sitges ni la seva específica tonalitat blanca que la signifiquen.  Com era d'esperar el projecte no va ser ben rebut per la població sitgetana.  Pere Izquierdo va afegir que d'altre costat amb el pas del temps es van adonar que el cost de mantenir net el vidre, després de cada temporal, hagués estat econòmicament una càrrega enorme.

Finalment es va optar per enderrocar l'edifici Rocamora perquè pogués servir de comunicació entre el museu del Cau Ferrat i el museu de Maricel. Així mateix es va decidir retornar el Cau Ferrat el seu aspecte original. Cosa que  va exigir fer forjats i una veritable reconstrucció amb una càmera perquè ajudi a conservar l'edifici, que estava molt malmès per la salinitat del mar. També es va fer un bon estudi de les pintures de les parets per seleccionar el color; es va escollir un to blau. Es van refer rajoles noves per poder deixar tot el conjunt amb el seu aspecte original.  A més es van recuperar els vitralls, amb la sort que la casa que havia fet les cibes rodones encara  existia i tenien peces originals de l'època.  

Quant a la restauració de Maricel, Pere Izquierdo va referir que es va aixecar un model tridimensional per estudiar on havia d'anar cada peça a exposar, sent  Ignaci Domènech qui es va fer responsable de la selecció de peces.   La selecció i la estructuració de les visites és força difícil en aquest edifici, ja que no té les característiques més adients per ser un museu, degut a que la porta per on accedeix el públic és petita, i degut a que no té un recorregut que permeti fer-ho de manera circular.

En resum, Pere Izquierdo, va exposar la necessitat d'entendre que les intervencions en els edificis han de ser tan respectuoses com quan es van sobre un quadre i que qualsevol alteració gratuïta no es pot considerar ni rehabilitació, ni restauració.






Nota EdD. Des de l'any 1931 - carta d'Atenes - s'han produït diverses cartes internacionals del patrimoni afavorides per institucions com ICOMOS (Consell Internacional de Monuments i Llocs)  o la UNESCO  (Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura)

V Trobada d'Historiadors Penedesencs (III)
Dissabte, 7 de maig de 2016

Àngels Travé, vicepresidenta de l'IEP qui va fer de moderadora, i Joan Latorre Foto:Dolors Garcia

Joan Latorre i Solé  és historiador.  Ha dedicat molta anys  a efectuar una llarga investigació en relació al Priorat de Santa Maria de Santa Oliva, fruit de la qual ha escrit tres volums d'una col•lecció. (Enllaç a la presentació del tercer volum) 

Joan Latorre va iniciar la seva conferència fent un resum cronològic de la història del Priorat a partir del segle XII (1120).  Així, va explicar, que l'any 1158 el Bisbe de Barcelona havia fet la donació a l'Abat de Sant Cugat, aleshores, Senyor de Santa Oliva  amb la condició que havia de viure un monjo de  Sant Cugat. Segons va informar Joan Latorre, en aquest document consta que en aquell lloc havia existit una església que havia estat destruïda pels àrabs.  Tot seguit va afegir que també hi havia un cementiri i que a partir de  l'any 1170 apareixia documentada la comunitat del Priorat.

Una de les anècdotes més curioses que va explicar ha estat referida al moment que es va nomenar església parroquial la que en aquells moments (1270-1273) ja s'havia construït al Priorat,  una decisió que va provocat el rebuig de la població  i que va suposar que finalment la comunitat marxés del Priorat . Des d'aleshores,  segons va continuar explicant Joan Latorre,  i fins la desamortització  de Mendizabal (1835) no va viure tampoc cap prior (excepte un curt període dins el segle XVI), sent el vicari que s'ocupava de la parròquia qui vivia al Priorat.

Pel que fa a les ampliacions i obres efectuades, Joan Latorre va explicar que les corresponents als anys 1776-1777 van suposar una ampliació i reforma l'edifici, i que les efectuades els anys 1806-1807 van ser realitzades pel risc que corria l'edifici, però que a la vegada van incloure una compartimentació anàrquica d'espais i l'alteració del sentit de l'edifici, i també  que les realitzades durant el segle XX i abans de la darrera restauració, havien sigut motivades per raons funcionals i sovint amb resultats desastrosos .

Les obres de recuperació i consolidació es van iniciar l'any 2003 i van finalitzar l'any 2009.  La intervenció ha deixat a la vista restes arqueològiques del subsòl mitjançant paviment de vidre.

Nota d'EdD
Una intervenció de l'any 2000 va posar en evidència l'existència d'un assentament d'època romana on més tard es va construir una església, al voltant del qual s'hauria articulat el Priorat, que va ser tema d'una comunicació a les Jornades Arqueològiques IEP 2011 ( enllaç)

V Trobada d'Historiadors Penedesencs (II)


Raquel Lacuesta és una eminent i reconeguda especialista en restauració, entre d'altres especialitats. És Doctora en Història de l'Art, Llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació, membre fundadora de l'Acadèmia Partal (Asociación Libre de Profesionales de la Restauración Monumental),  cap de la Secció Tècnica d'Investigació, Documentació i Difusió del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona des del 1996, Col·laboradora de l'Arxiu Històric d'Arquitectura, Urbanisme i Disseny del Col·legi d'Arquitectes, així mateix és acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i té, entre d'altres premis, el Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, que li va ser atorgat l'any 1997 com a membre de l'equip de restauració de la Casa Milà "La Pedrera" de Barcelona. 
Enllaç al seu currículum


La conferència de Raquel Lacuesta tenia com a eix el contrast entre diverses intervencions, realitzades al llarg del temps, en edificis que per les seves característiques es podien considerar equiparables.

Cronològicament va diferenciar quatre moments històrics: la Renaixença, el Modernisme, el Franquisme i la Democràcia, per analitzar l'evolució dels criteris emprats en les intervencions realitzades en monuments arquitectònic.


Raquel Lacuesta  va fer un resum molt sintètic, degut a la disponibilitat de temps, ja que el tema per si mateix mereix una sèrie de jornades senceres.

Tot i així la seva conferència va ser un repàs complet i intens a les intervencions que al llarg de més de dos-cents anys s'han vingut fent a Catalunya,

Sovint aquestes intervencions no han passat de ser un projecte o bé han tingut una llarga dilatació en el temps i per això s'han produït diversos projectes des de diverses visions, fins i tot quan els feia un mateix arquitecte.

Raquel Lacuesta va partir, com a referent més llunya,  de l'obra "Voyage Pittoresque et Historique de l'Espagne" de l'enginyer Alexandre Laborde, sorgida del viatge que com a arqueòleg  va realitzar aquest autor per Espanya entre els anys 1800 i 1805. En  aquesta obra  Laborde va  deixar constància, mitjançant més de 900 gravats,  no només d'aquelles obres que ja eren monuments aleshores, sinó d'allò que estava cridat a ser-ho. Aquests dibuixos, van ser qualificats per Raquel Lacuesta com plens de cientificitat,  (L'obra  de Laborde està composta de quatre volums, el primer dels quals està dedicat a Catalunya).


A partir d'aquest punt,  Raquel Lacuesta va endinsar-nos en les diferents corrents d'intervenció que s'havien anat produint al llarg del segle XIX fins l'actualitat. Des de l'anastilasi, és a dir posar les pedres al lloc on es creia que hi devien ser situades i dels quals s'havien caigut o fins i tot canviar carreus desapareguts així com consolidar zones malmeses, passant pel conservacionisme, al qual se li poden donar dos tendències: d'un costat conservar el monument amb tot el seu contingut, és a dir, amb totes les parts que al llarg dels segles se'ls hagi anant afegint, fent aleshores tasques de manteniment, neteja, consolidació i reparació; o bé quan s'interpreta com a una intervenció de caràcter arqueologista i es cerca la restitució del monument a una suposada imatge original eliminant qualsevol afegit posterior, cosa que implica retornar-los a com eren en el seu origen, però sense inventar-se o afegir-ne res que no hagi estat comprovant científicament; incloent l'historicisme, l'eclecticisme, o les transformacions basades en idees fantasioses que cercaven reconstruccions ideals.

Temple Romà de Barcelona Foto: Arnaucc

Va posar com exemple d'anastilosi parcial  el cas del Temple Romà de Barcelona, el qual havia estat dibuixat per Laborde durant el seu viatge i per molts altres artistes. En relació a aquestes restes, l'any 1934 la Junta de Comerç de Barcelona, va fer l'encàrrec  a l'arquitecte Antonio  Celles perquè fes una reconstrucció. Amb aquest motiu Celles va aixecar una memòria amb una descripció detallada de les restes del temple, així mateix va indicar com fer les excavacions arqueològiques. Antonio Celles va deduir quina era la planta del temple i va realitzar tota una sèrie de plànols. Posteriorment Josep Puig i Cadafalch va fer un projecte diferent, cercant una reconstrucció ideal, però seria finalment Lluís Domenech i Montaner qui faria unes obres de rehabilitació a l'edifici del carrer Paradís, 10  que contenia tres de les columnes del temple romà, dins un antic casal gòtic. En la serva intervenció Domenech i Montaner va refer l'edifici, va mantenir l'aspecte gotitzant i va deixar al descobert les tres columnes romanes, i va adaptar els voltants de les quals i la planta principal per a ús del Centre Excursionista de Catalunya. (L'edifici que contenia les columnes i sobre el qual Domènech i Montaner va intervenir era propietat de Ramon Montaner qui l'havia comprat en una subhasta pública).

Temple Romà de Vic Foto: Barbol

Una  altra mostra d'anastilosi,  que va suposar eliminar les restes de la construcció medieval,  va ser la intervenció en el Temple Romà de Vic. En aquest cas l'edifici es trobava dins els murs del Castell dels Montcada i cap a l'any 1882 es van iniciar les obres per enderrocar els murs del castell. Es va reconstruir la cel·la a partir de restes trobats i la columnata a partir dels fragment d'un fust i d'un capitell.  Raquel Lacuesta va situar el cas en aquell punt en què es va optar per una anastilosi enfront de deixar unes ruïnes.  Així mateix va afegir que avui pot ser s'hauria detingut la ruïna del monument sense refer-lo.

I encara va posar un altre exemple d'anastilosi, efectuat al poblat ibèric El Turó del Montgròs (El Brull), indret on encara es realitzen treballs. Entre les intervencions realitzades s'ha fet una instal·lació composta per una escala amb un mirador habilitat per la visibilitat global del paratge.

Raquel Lacuesta va aleshores iniciar la descripció d'altra corrent en matèria de restauració on s'afegeixen elements no originals i que té el seu origen en  l'arquitecte Eugèn Viollet-le-Duc, qui va completar Notre Dame de Paris , així com la fortificació de Carcassona on es troba la Porta de Narbona amb un pont llevadís que no existia; la qual cosa suposava transformacions  basades en fantasies i en errònies interpretacions de les obres medieval

La primera generació d'arquitectes - historiadors.
Per iniciar aquest punt de la seva conferència, Raquel Lacuesta va partir de l'obra de Josep Casademunt i Torrens, qui va aixecar l'any 1837 els plànols del Convent de Santa Caterina de Barcelona, edifici que posteriorment va ser destruït  arran la desamortització de Mendizabal. La monografia que contenia aquest estudi va ser publicada després de la seva mort  i incloïa una biografia de Casademunt escrita pel seu deixeble  Elies Rogent i Amat.

Dins la seva exposició, Raquel Lacuesta va precisar que va ser Elies Rogent i Amat, primer director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, qui va rebre l'encàrrec de salvar el Monestir de Ripoll. (Aquest monestir va patir el 1835 la crema de l'església i l'arxiu, la profanació de les tombes així com un deteriorament progressiu del temple i el claustre). Rogent va fer un primer projecte de restauració global (1865) i vint anys més tard va fer una revisió, a partir de la qual  va fer la intervenció en el monument. Segons va explicar Raquel Lacuesta, Rogent, influït per Viollet-le-Duc, va cercar una recuperació del que podia ser l'edifici ideal construït  per l'Abat Oliba, i donada l'època, Ripoll va esdevenir un símbol del catalanisme i el romànic va passas a ser considerat l'estil nacional català.

Monestir de Ripoll Foto: José Luis Filpo Cabana

Raquel Lacuesta va situar la figura de Elies Rogent com a representant de l'historicisme i a la vegada de l'eclecticisme i va indicar que aquest arquitecte va influir en Lluís Domenech i Montaner, Joan Martorell i Montells i fins i tot en Antoni Gaudi i Cornet. (Altra gran figura de l'arquitectura va ser estudiant a l'escola on Elies Rogent era director: Josep Puig i Cadafalch).

Puig i Cadafalch és una figura destacada dins la restauració de monuments i Raquel Lacuesta va definir el seu interès per desenvolupar l'arquitectura autòctona de Catalunya com a veritable passió; fins el punt que de fet va ser ell qui va establir en aquella època una manera científica d'estudiar la història de l'art.

Arribat el moment de parlar de la diversitat i contrast de visions envers a com intervenir en un monument Raquel Lacuesta va utilitzar el cas de la restauració de la Seu d'Urgell, on Pascual Sanz Barrera va plantejar completar-la i on Puig i Cadafalch va plantejar treure el que sobrava, col·locar les coses al seu lloc, sense afegitons posteriors al romànic i sense afegir-ne elements nous.  Malgrat tot la reconstrucció de la Seu es va allargar tant en el temps que finalment seria l'any 1995 quan es va completar una renovació d'ús duta a terme per l'arquitecte Lluís M. Vidal i Arderiu, des d'una perspectiva diferent a les dues anteriorment citades. .


El noucentisme i la institucionalització de la cultura i la restauració de monuments. 
Raquel Lacuesta va remarcar dins aquesta part de la seva conferència el fet de l'innovadora posició de Catalunya quant a la conservació de monuments, ja que l'any 1914, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona, va crear el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, una institució sense precedents dins l'àmbit de l'Estat.  (Set anys abans s'havia fundat, també  per part de Prat de la Riba mitjançant un decret de la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans).

Dins els arquitectes noucentistes, Raquel Lacuesta va citar Josep Danes, qui farà una reinterpretació del romànic i pren com a inspiració l'arquitectura propia dels Pirineus en la restauració del temple parroquial de Ribes de Freser.

En parlar de l'arquitecte Camil Pallàs, Raquel Lacuesta va descriure les seves restauracions com de romànic del segle XX perquè el criteri emprat era eliminar qualsevol vestigi posterior al romànic i procedir a una veritable construcció.  Pallàs va ser director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments des de l'any 1954 fins l'any 1981.

Monestir de Sant Llorenç prop Bagà Foto: jqmj

Les intervencions en els temps de la democràcia. 
Ja dins l'època de la democràcia, Raquel Lacuesta va prendre com a model d'intervenció on es fan servir també tècniques de restauració analògica, el Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà (Guardiola de Bergadà)  El treball va incloure estudis arqueològics previs tant en espais interiors com exteriors. S'han dut a terme dos intervencions, una els anys 80  i l'altre entre el 1996 i el 2008. En aquesta restauració conviuen aspectes d'arquitectura contemporània i el contingut romànic.

Per descriure  les línies de treball que actualment s'utilitzen des de la Diputació de Barcelona, Raquel Lacuesta va parla de l'ermita vella de Sant Salvador de Quer. En ella es va seguir el mètode de restauració SCCM (Servei de Catalogació i Conservació de Monument) del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.

Per acabar la seva intervenció va dedicar uns minuts  a parlar de l'Arboç, va destacar que caldria que disposés d'un catàleg com a part de la protecció necessària dels nuclis històrics i per evitar el risc de destrucció del teixit històric urbà.

Ahir, dissabte 7 de maig de 2016, va tenir lloc la  V Trobada d'Historiadors Penedesencs, organitzada per la Secció d'Història de l'Institut d'Estudis Penedesencs (IEP). La jornada que estava dedicada a la "Restauració i intervenció en el patrimoni arquitectònic" es va celebrar a l'Arboç, amb la participació d'una trentena d'especialistes i professionals de la història, l'art, l'arquitectura i l'arqueologia.

Foto: Dolors Garcia

L'acte va començar amb la salutació de l'alcalde de l'Arboç Sr. Joan Sans qui va donar la benvinguda als assistents i els va animar a continuar amb la recerca, tot recordant, sense menysvalorar els mèrtits dels altres municipis, que l'Arboç és un municipi estimat i preuat pels historiadors penedesencs i catalans,


Seguidament Albert Tubau, president de l'Institut d'Estudis Penedesencs, va destacar el fet que les restauracions, intervencions o renovacions del patrimoni arquitectònic sempre tenen aspectes controvertits.  Va ressaltar també que el Penedès (l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf) és un territori molt ric quant a patrimoni i que és una responsabilitat col·lectiva fer que les intervencions sobre el mateix siguin les adequades.

Per la seva part Daniel Sancho, president de la Secció d'Història,  va  explicar com  des del 2007, a més dels seminaris d'història, s'estan duent a terme aquestes trobades que cada dos anys tenen lloc a un municipi diferent i que, fins ara, havien estat dedicades a "Les dones a la història", Sant Cugat Sesgarrigues, 2014; "Les recreacions històriques", Cubelles, 2012; "La divulgació de la història", Calafell, 2010; i la "Història i memòria històrica", Sant Sadurní d'Anoia, 2008.


Tot seguit va prendre la paraula Raquel Lacuesta, Doctora en Historia de l'Art, per oferir la conferència titulada "Posicions contrastades davant la restauració monumental. Després d'una pausa van intervenir Joan Latorre, historiador, qui va parlar de la restauració efectuada al Priorat de Sant Maria de Banyeres; Pere Izquierdo i Tugas  especialista en Arqueologia Subaquàtica i en l'època clàssica,; vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya, qui va parlar de les obres de rehabilitació integral i museografia dels museus del Cau Ferrat i Maricel; i Mariona Genís, Doctora  en arquitectura, especialista en Restauració i Patrimoni; conjuntament amb Daniel Sancho, historiador, cap de la  Secció d'Història de l'IEP, els quals van intervenir en relació a La Fresquera de Sant Cugat Sesgarrigues.

Les activitats del matí van finalitzar amb l'explicació que sobre la restauració de la Giralda de l'Arboç va realitzar José Ma. Jané, arxiver i guia, qui a la tarda va acompanyar el grup d'assistents a visitar aquest edifici en una àmplia i completa visita que va durar prop de tres hores.
(Tant de la conferència com de les experiències sobre restauració i intervenció en patrimoni arquitectònic us oferiré els corresponents resums durant els propers dies).

Presentació del Llibre "La Font de la Canya. Guia Arqueològica".

Banyeres del Penedès, 22 d'abril de 2016 a les 19 hores.

Centre Cívic Ernest Lluch

El jaciment de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès) està posant al descobert l'existència d'un important centre de mercaderies de l'època íbera de fa entre 2200 i 2700 anys enrrere i entre les troballes hi ha moltes relacionades amb el món de la vinya i el vi, tot indica que hi havia a més a més molta activitat quant a intercanvis comercials amb els fenicis.

Els autors són Dani López (coord.), David Asensio, Rafael Jornet i Jordi Morer.

Quant al llibre cal dir que és el número 200 de la col·lecció editada per l'Institut d'Estudis Penedesencs.  



Anteriors articles dedicats al jaciment arqueològic de La Font de la Canya.

Autor fotografia. Raminathicket2

El Museu Britànic amb la col·laboració del Penn Museu (University of Pennsilvania Museum of Archaeology and Anthropology) i de la Fundació Leon Levy estan desenvolupant un projecte per posar a l'abast dels internautes les troballes arqueològiques que Sir Leonard Woolley va realitzar a l'antiga ciutat d'Ur.  Sir Leonard Woolley va iniciar aquestes excavacions el 1922 i fins el 1936 va fer notables descobriments per a continuació cercar els lligams entre les antigues cultures del mar Egeu i les de Mesopotàmia.

Cristina Dalmau i Vicenç Abellán ens faran una introducció per a la visita literària a la Tarragona romana

El proper dimecres 4 de juny, a les 19.30 h, a la Biblioteca, tindrà lloc una xerrada conferència sobre el sarcòfag d'Hipòlit.

Zones d'habitat al jaciment.

Institut d'Estudis Penedesencs
V Seminari d'Història del Penedès:
El Món de la Viticultura, els Vins, Caves i Aiguardents al Penedès Històric i al Camp de Tarragona


Aquest més que interessant Seminari celebrat del 25 al 27 d’octubre  ha aportat, una gran quantitat de valuosa informació de tots els períodes, des de temps prehistòrics fins al segle XX,  sempre lligat al món de la viticultura i el vi.

Visita al Jaciment de la Font de la Canya

Em permetreu que comenci pel final, la visita al Jaciment de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès).
La primera gran notícia va ser que quasi cent persones es van presentar a la convocatòria, moltes més de les esperades,  en gran mesura per la invitació que des de la Societat Nova de Banyeres s’havia fet als socis i veïns del municipi a visitar aquest jaciment, i que va tenir una gran resposta i participació incloent la de l’alcaldessa del municipi Núria Figueres.

En fila per travessar un petit doll d'aigua, en un terreny molt argilós

Després d’una passejada a peu (alguns en bici) d'entre quize o vint minuts,  segons la velocitat de les pròpies cames, es va arribar al primer punt de trobada, just al camí d'accés al jaciment, on l’arqueòleg Daniel López va explicar la manera en que es va descobrir el jaciment per part de , i com s’han anat realitzat les diverses actuacions anuals.  La segona gran notícia és que encara no han pogut acabar la seva delimitació, i que es tracta d’un centre de caràcter industrial que s’ha pogut datar abasta des del  segle VIII (fase de formació de la cultura Ibèrica fins el segle II a.C.temps d'arribada dels romans; per tant una mostra que permet un apropament a la Cultura dels Ibers  durant totes les fases del desenvolupament d’aquesta cultura, amb troballes relacionades amb el món del vi i la vinya molt atractives.

Visitant el jaciment.

Ja al jaciment, vam poder gaudir dels coneixements que en aquest àmbit té en Daniel López, el qual d’una forma molt didàctica i amb l’entusiasme que només pot contagiar aquell que s’estima allò del que parla, va aconseguir una alta participació del públic, qui un i un altre preguntava per saber més informació sobre aquells ibers que estàvem descobrint  i que eren un poble  organitzat i estructurat, amb sistemes de treball, eines per la feina i per la celebració de festes.

Al jaciment s'han trobat més de 400 sitges.

El jaciment respon, segons va informar Daniel López, a un centre de distribució de cereals - cal recordar que es trobava molt aprop del que era la Via Augusta, i per tant geogràficament tenia una molt bona ubicació, també de cara al comerç d'intercanvi amb els fenicis.  El jaciment va ser abandonat cap el 150 a.C i va ser descobert per l'arque+oleg Xavier Esteve en observa restes de ceràmica que va trobar en superficie i que li van indicar que es trobava sobre un espai que contenia restes arqueològiques iberes.

El tancament de la visita el va dur a terme en Ramon Arbanat, president del IEP.

En Daniel López informant de l'història del jaciment just al camí d'accés.

Com a visitant d'aquest jaciment, vull destacar que  les excavacions aporten moltes dades no només d’aspectes materials de la cultura dels Ibers que van habitar aquestes terres sinó també aspectes immaterials que van lligats a aquest objectes i que les podem conèixer precisament per l'existència d'aquest objectes.

Cal dir que en Daniel López havia fet el dissabte al matí la comunicació corresponent a viticultura antiga, en concrfet “La Vitinicultura preromana al Penedès: Indicadors Arqueològics a la Font de la Canya.
(Continuarà)

Mosaic trobat a la excavació d'Althiburos datat al  segle III dC. Foto: Moumou82

Aquest divendres dia 7 a l'Espai Associatiu, a la sala 3, a les 6 de la tarda es podrà assistir a aquesta interessant conferència a càrrec del Sr. Victor Revilla Calvo, doctor en Geografia i Història (UB) i professor titular de la mateixa universitat. És especialista en estructures de l’economia rural a la Catalunya romana, i dirigeix projectes de recerca sobre l’organització dels poblaments i l’economia rural a l’àrea litoral central de Catalunya i al curs inferior i mitjà del diu Ebre.

Dins les seves activitats com arqueòleg, ha excavat a Roma al jaciment urbà del “Monte Testaccio”, i també a la ciutat púnica, númida i posteriorment romanitzada de Althiburos a Tunissia; també participa a recerques que es desenvolupen a Xanten (Alemanya) i a Sousse (Tunissia)

Foto: Panotxa

Com a colofó d’aquest resum sobre les JAP 2011 recollir les presentacions que es van dur a terme pel sistema de posters.

Campaniforme i Metal•lúrgia en un Espai Sepulcral del IIIer Mil•leni Cal. BC. 
La Cova de la Guineu a Font-Rubi.
D’Artur Cebria (SERP), Josep Mestres (Vinseum); Juan Ignacio Morales (IPHES), F. Xavier Oms (SERP), Mireia Pedro (SERP) i Josep M. Vergès (IPHES)
Cova començada a excava l’any 1983 i en la que s’han dut a terme més de 20 campanyes, gràcies a les quals es disposa de seqüència complexa des de l’epipaleolític microlaminar fins l’epoca ibèrica.
Es van presentar els materials associats a la capa sepulcral del jaciment (nivell Ic) amb dates d’utilització des del neolític final fins el bronze antic.
Destaca un conjunt de ceràmica  campaniforme, botons amb perforació en “V”, làmines de sílex i un punxo de coure de secció quadrada. Malauradament molts es troben descontextualitzats per activitats arqueològiques furtives.
La datació amb 14C i l’estudi de les restes humanes la confirmen com una de les cavitats sepulcrals recurrent durant el III Mil•leni al Penedès.

Les Coves Paradolmèniques de la Serralada Prelitoral Penedesenca.
De Mireia Pedro (SERP)
Primera visió del conjunt de les estructures paradolmèniques de la serralada prelitoral penedesenca. Cova de la Masia (Torrelles de Foix), Font del Molinot (Pontós) i de la Guineu (Font-rubí).

El Pou amb Rampa de Montargull, un Unicum d’Època Alt Imperial a Avinyonet del Penedès.
De Jordi Amorós i Gurrera (TRIADE)
Intervenció de control dels rebaixos a la construcció d’un celler de nova planta de Caves Parxet a l’estiu de 2010. Es van trobar 20 estructures soterrades de la segona meitat del segle I dC fins al segle III dC, interpretades com a pars rustica d’una probable vil•la. S’han documentat fons i estructures de combustió al voltant d’una fondalada de 3 de fondo per 9,5 d’amplada.
Parets verticals, rampa d’accés i un espai de forma aproximada a un oval de 5,5 m x 3,5 m, en el seu fons hi havia un dollium molt ben conservat i un terra organitzat a base de blocs de mida mitjana de calcària, el dollium estava retallat en el seu terç inferior i la presumible proximitat de nivell freàtic fa que se li pugi atribuir funció de font, tot i que l’accés amb l’escala de pedra li dona una monumentalitat particular que la diferencia d’un simple pou vertical. L’excavació no està acabada.  Es van localitzar dos pous, el primer probablement impracticable i el segon amortitzat sobre ells es va fer l’escala de pedra i un paviment en pedra amb una obertura aproximadament quadrangular que tanca en certa mesura l’antic pou i on s’encasta un dollium sense fons, pot ser per filtrar l’aigua que aflora de la capa freàtica. Es data el seu origen en època d’August i la seva amortització cap a finals del segle I dC.

Troballa d’una Antefixa Romana a les Vinyes de Cal Bot (Sant Martí Sarroca)
De Daniel Lacruz, Àngels Jorba (Centre de Restauració de Béns Mobles-Gencat) i Magí Miret (Servei d’Arqueologia i Paleontologia- Gencat)
Aquesta antefixa hauria pogut ser utilitzada per recobrir i decorar l’extrem d’una teula corbada (imbrex) de la coberta d’un edifici indeterminat d’època romana.  Es la primera antefixa localitzada al Penedès. Representa una cara d’un home amb trets negroides amb cabell en forma de rínxols circulars, celles frunzies i nas i llavis gruixuts, la cara està envoltada d’una orla. Se la situa sobre la segona meitat del segle I aC o I dC.

La Presa Romana de Sant Sebatià dels Gorgs o les Parets Antiques (Avinyonet del Penedès). Un nou element d’enginyeria hidràulica al Penedès.
De Carme Miró (MUHBA) i Xavier Esteve (TRIADE)
La implantació al territori d’un sistema hidràulic ben planificat i adequat a les característiques específiques de la zona es un tret que defineix l’Imperi Romà.
Sistemes elaborats i modificats pels enginyers romans des de l’època antiga, tant si es tracta d’aigua pels nuclis urbans o per pràctiques agropecuàries. Així van extendre aqüeductes, preses, sèquies, sínies, recs… no s’ha inventat res de nou quant a sistema d’aigua potable d’ença; des dels processos de captació, conducció, redistribució i potabilitat garantida.
Avinyonet del Penedès es troba prop del monestir romànic de sant Sebastià dels Gorgs, on s’han documentat restes d’un presa, que es relaciona amb els conreus propers i amb les villae properes com La Torrota del Moro.

Les Àrees Extra Muros de la Civitas Olèrdola. Hàbitat i Espais Productius a la Cinglera, entre les Fonts de l’Avellaner i de l’Ametlló (Olèrdola)  
De Jordi Farré (Vinseum) i Núria Molist (Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olerdola)
Tot i que l’ocupació medieval d’espais rupestres no es el model més habitual en aquesta època, la Civitas Olerdula és un exemple; una ciutat d’unes 81 ha, amb una acròpolis emmurallada, camps de conreu, abastiment d’aigua aprofitant les balmes naturals de les diferents cingleres, en especial al costat nord del fondal de la Seguera, on es troben uns 850 m lineals d’habitatges mig en balma mig construïts, que en alguns casos van esdevenir casals de fins a tres pisos d’alçada, amb zones diferenciades d’habitat, emmagatzematge, producció, defensa (com la Torre de l’Ametlló, junt amb les torres de la muralla del tossal de Sant Miquel). Es tractaria només de una mostra de la veritable magnitud del lloc.
Són coneguts el conjunt monumental intramuros i la necròpolis del Pla dels Albats, però la resta d’ocupació extramuros deixa veure el gran potencial que té.

Anàlisi Diacrònica del Cementiri de l’Església de Sant Miquel d’Olèrdola a partir de l’Estudi Antropològic.
M. Eulàlia Subirà (UAB), Jordi Ruiz (UAB) i Núria Molist (Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola)
El cementiri es va iniciar al segle IX i va perdura fins a principis del segle XX. La intervenció arqueològica es va fer entre els anys 2006 i 2007, dins el projecte de restauració del conjunt.
Necròpolis complexa amb sepultures individuals, dobles i triples; també hi ha osseres.
Es troben documentades 178 tombes, 88 de les quals conservaven restes humanes, de les que s’han estudiat 49 individus (segles IX-XIII).
Presentació de les dades per edat, sexe i cronologia.

El Refugi de la Guerra Civil de la Rambla de sant Francesc (Vilafranca del Penedès).
De Pedro Otiña Hermoso (TRIADE)
Es van documentar dos retalls, un correspon a un potent fosso amortitzat cap el segle XVIII, el segon ha estat identificat com a un refugi de la darrera Guerra Civil (1936-1939). Es una estructura excavada al subsòl geològic, una rasa d’uns 100 m de longitud per entre 1,5 o 2 m d’amplada. La fondaria oscil•la entre 0,60 i 1,20 m. Presenta canvis constants d’orientació amb angles de 45 º fent una planta en zig-zag. Hi ha un esglaó a la part baixa del retall, excavat al sediment geològic d’entre 35 i 50 cm.
S’han documentat altres dos escales.

Creu del 'Ordal.

Àmbit Contemporani
Comunicació

Intervenció Preventiva en els Espais Històrics de la L3 (Subirats)
D’Ignasi Fernàndez Aubareda, Gemma Cardona Gomez i Maria del Carmen Rojo Ariza

Excavacions emmarcades dons la Guerra Civil (1936 -1939). Línia fortificada L3 de Subirats.  Treballs efectuats al setembre del 2010, en una trinxera i un niu de metralladora. S’ha mostrat un fragment de la línia de defensa de la ciutat de Barcelona del bàndol republicà, i restes de la batalla, succeïda del 22 al 24 de gener de 1939 pel control de l’Ordal i l’accés de Barcelona.

Pany de paret al Priorat de Santa Oliva Foto Dolors García.

Comunicacions:
Intervenció Arqueològica al Voltant de l’Església de Sant Valentí de les Cabanyes
De Óscar Varas Ranz i Judic Vico Cortès

Amb documentació que data des del segle XI. En els seus fonaments es troba una vil•la romana, de finals del segle I aC i que va perdurar fins el segle V dC, hi ha mosaics aprofitats al paviment de l’església.  Es van fer intervencions al exterior els anys 2009 i 2010, preventives, per tal d’ampliar el cementiri municipal que es troba associat a l’església.  Es va trobar una necròpolis medieval i moderna a la zona de llevant de l’absis.  Prop la rectoria es van trobar estructures i nivells relacionables a la vil•la romana.  Al segon estudi es va poder constatar una  gran densitat de tombes de fosa simple i constants superposicions.

Una Tomba Rellevant en el Conjunt de la Necròpoli de Sant Valentí de les Cabanyes
De Judit Vico Cortès.

L’església de Sant Valentí va ser un dels primers establiments de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Entre les tombes documentades als darrers treballs es va troba una en pedra, de planta rectangular i cara interior ben treballada, amb un individu en posició primària i de característiques òssies rellevants, podria tractar-se d’algú vinculat a l’orde de Sant Joan de Jerusalem.

Intervenció Arqueològica a la rectoria de l’Església de Santa Oliva: de Vil•la Romana a Seu del Priorat de Santa Maria.
De Immaculada Teixell Navarro.
Activitats dutes a terme a partir de l’any 2000. S’ha pogut establir una continuïtat d’ocupació de l’espai; amb un assentament d’època romana interpretat com a vil•la, on es va construir més tard l’església de Santa Maria, un espai de culte que es coneix des del 1120. El Priorat s’articula al seu voltant, amb forta embranzida fins el segle XIV i una posterior configuració al segle XVI, temps en que es construeix la nova església.

Foto: Dolors García

Comunicacions:
Les Capelles i el Mobiliari Litúrgic de l’Església de Sant Miquel d’Olèrdola en l’Època Baixmedieval i Moderna a Través de la Documentació Escrita i Arqueològica. Segles XVI – XIX
De David Galí (Historiador) i Núria Molist (Museu d’Arqueologia de Catalunya – Olèrdola)
Arrel els treballs de restauració de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola, realitzats entre els anys 2007 i 2008, es va poder evidència la part de la història  corresponent a les èpoques baixmedieval i moderna.  Fins el segle XIX i malgrat la despoblació que es va iniciar a principis del segle XII, l’església mantenia la seva consideració e parròquia, fins que es va traslladar a l’actual nucli urbà, a l’edifici de Plana Rodona.  Les successives restauracions dels anys 20, 60 i 70 del passat segle es van concentrar en destacar els valors romànics, deixant de costat elements i fases posteriors, fins i tot desmuntant elements dels que resta notícia per fotografia i plànols.

Actuacions Arqueològiques realitzades a l’entorn Est de l’Església de Sant Julià de l’Arboç.
De Jordi Morera Camprubí i Karin Harzbecher Spezzia (Arqueociència, SCSL).
Els treballs es van desenvolupar des de l ‘agost de 2010 al març de 2011, en sis campanyes diferents, per a la reordenació de l’entorn del temple.
Es  van localitzar un tram de muralla del segle XIV d’uns onze metres de llarg amb uns 3 m d’alçada; un tram de fossat que hi havia just davant  que es va reomplir cap el segle XV. A la muralla es troba un portal, que s’havia tapiat al segle XVI. El que havia sigut fossat s’amortitza del tot i es creen en el seu lloc sitges i basses amb finalitat agrícola, que es van anul•lar com molt tard al segle XVIII.  Hi ha també un pou de glaç del primer terç del segle XVII, que només es va poder documentar parcialment, es va fer ús fins al segle XIX i es va reblir al llarg del segle XX.

Vinyes i Arqueologia. Una aportació a l’Estudi del Territori.
Per Isidre Pastor i Batalla.
En base a que la vinya és un dels principals referents de l’articulació del territori,  es vol posar de manifest  la singularitat i rellevància de l’anàlisi arqueològic de les vinyes.

La Muralla  Medieval de l’Arboç
De Jordi Roig  i M. Bruna Álvarez (Arrago, S.L.)
Intervenció preventiva duta a terme entre l’abril i el juliol de 2010 deguda a la remodelació de l’entorn de l’Església de Sant Julià. Les obres de remodelació que incloïen renovar el clavegueram i la xarxa d’aigües pluvials van permetre localitzar un tram de la muralla medieval.

Intervenció Arqueològica al Carrer General Prim, 18 de Vilafranca del Penedès (Cinema Bogart)
De Óscar Varas Ranz
Control arqueològic realitzat l’any 2007 que va permetre documentar elements defensius de la muralla d’època Baix Medieval i Moderna; incloent trama urbana intramurs. Pany de muralla entre els antics portals de Sant Bernat i Sant Francesc; fossat; s’ha identificat per primera vegada a Vilafranca els nivells arqueològics del passatge de mur. S’ha evidenciat l’evolució del solar, des de la sitja més antiga (segle XIII) fins als cups de vi d’època contemporània.  S’ha  trobat ceràmica des del segle XIII al XIX, que abasten des de la grisa medieval, la pisa decorada en blanc i manganès, blau valencià, blau gòtic, reflex metàl•lic, blava catalana, grisa de Vilafranca i Pickman.

Foto: Lluïs Capellades.

Protohistòria.
Comunicacions:

El jaciment Ibèric de Mas d’en Gual (El Vendrell, Baix Penedès)
De David Asensió Vilarò, Rafel Jornet Niella, Dani López Reyex i Jordi Morer de Llorenx (Món Iber Rocs, S.L.)
Jaciment situat a la banda sud del Vendrell a 5 km aproximat de la costa, amb 2400 m2 de dimensió.  Va ser excavat l’any 2005 en arqueologia preventiva. S’han documentat  extructures escavades al subsòl i algunes restes de murs de pedra en molt mal estat.  Es van descobrir 19 sitges, 7 forns metal•lúrgics, 13 fosses i 3 estructures de difícil interpretació, en una d’elles es va trobar la màscara grotesca de Mas d’en Gual, peça datada cap el 200 aC. Es tracta d’una terracota púnic que ja en el seu dia va causar un gran impacte en el món de l’arqueologia.
La cronologia de l’assentament correspon a un període de temps que va des del segle I aC fins al segle III aC.  El jaciment presenta analogies molt properes al de Les Guàrdies (El Vendrell) on també hi ha una  gran concentració d’estructures d’emmagatzematge i de les que pertanyen a la metal•lúrgia del ferro.
Es podrien trobar més restes en futures intervencions.

Darrers Treballs al xalet del Nin: Jaciment de Darró (Vilanova i la Geltrú)
De Juan Garcia Targa.
En base a les excavacions realitzades al 2003 i al 2006, per unes obres de transformació de la zona. Es van descobrir habitacions d’un assentament ibèric, que confirma la continuïtat fins la part alta del Turó de San Gervasi i les vessants de mar.

L’Agricultura al Gran Penedès des del Neolític a l’Època Romana. Un estat de la qüestió a través dels estudis carpològics.
De Dani López (Món Iber Rocs, S.L.), Ferran Antolín (Laboratori d’Arqueobotànica UAB; Becari JaePre vinculat al GASA, unitat associada al CSIC-IMF) i Natàlia Alonso (Departament d’Història U. Lleida)
Entorn a l’increment del coneixement sobre l’origen i l’evolució de l’agricultura a l’Alt Penedès, Anoia, Baix Penedès i Garraf.


Món Romà i Tardoantiguitat
Comunicacions.


La Vil•la Romana de la Teuleria dels Àlbers. (La Granada)
Xavier Bermúnez López i Óscar Varas Ranz (Tríade)
Excavació duta a terme al 2007. La part edificada correspon a una superfície aproximada de 0,5 Has.  S’han trobat zones d’emmagatzematge en sitges i dolis, i altres d’activitats productives com un lacus revestit d’opus signinum; destacant pel seu bon estat un forn de calç.
Hi ha també evidències d’un jaciment neolític i també d’època ibèrica.
Aquest jaciment és d’importància cabdal per entendre l’ocupació romana al Penedès.

La Creu de Coma-ruga Est (El Vendrell) Un centre productor alt-imperial al Penedès marítim.
De Iban Cabrelles Albareda. Arqueòleg.
En una intervenció amb motiu d’un projecte d’urbanització es va fer una excavació al 2004, en aquest indret. Es van trobar uns fonaments d’un petit establiment d’època alt-imperial que es difícil de data perquè es troba molt deteriorat.  Era un edifici de dimensions modestes i arquitectura senzilla, planta rectangular, subdividit en dues estances, una d’elles amb un dipòsit amb revestiment d’opus signinum.
Hi ha altres dos dipòsits exteriors de la mateixa natura i un camp de dolia.  Probablement estava dedicat a la producció de vi. L’enclavament fou abandonat definitivament en un moment no determinat del segle II dC.
Creu l’autor que aquests tipus d’enclavament pertanyen a una planificació productiva d’un fundus, probablement regits per una villa.

Intervenció Arqueològica d’Urgència a la Torrota del Moro (Laven-Subirats)
De Esther Medina Guerrero i Francesc X. Florensa i Puchol.
Investigació sotmesa a limitacions envers a les dimensions de l’àrea intervinguda, tot i ser un espai en perill de destrucció. També la seguretat ha restringit els sondeigs. Tot i que encara no es disposa de l’anàlisi dels material ceràmics, pertanyen a una fase ibèrica (segles VI – I aC), i a altre fase romana altimperial (segles I-III dC) relacionades amb el mur de 4.20 m. d’alçada existent.

Durant l’acte inaugural Ramon Arnabat, president del Institut d’Estudis Penedesencs va destacar la vitalitat de l’entitat plasmada en les 140 activitats que durant 2010 ha dut a terme la institució, quelcom impossible sense el suport de socis, sense l’anima i motor que són les seccions, i sense el recolzament d’altres institucions o entitats com l’Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres de Parla Catalana, la Generalitat de Catalunya, els Consells Comarcals de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf o les Diputacions de Tarragona i Barcelona i de Caixa Penedès.

Les Jornades Arqueològiques són les 22s Jornades que l’Institut ha organitzat al llarg de la seva vida, aquest cop de la ma de la Secció d’Arqueologia que ha aconseguit aixecar un gran interès com ho proven els 72 inscrits, el nombre i la qualitat de comunicacions i pòsters que es presenten.

L’acte inaugural va esta presidit per (d’esquerra a dreta a la fotografia) Ramon Ten, Cap de Serveis d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Carles Ibañéz, Cap de l’Oficina Central de Caixa Penedès; Ramon Arnabat, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs; Ramon Cusi, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès; Maite Miró i Magí Miret ambdós arqueòlegs i membres del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


Primera ponència: Prehistòria
Jordi Amorós i F. Xavier Oms, de Tríade (Serveis Culturals)  van fer la ponència sobre “Sitges, cenotafis i sepulcres, 20 anys d’intervencions arqueològiques al Penedès, on van establir una comparativa entre les troballes fetes des de els temps del Pare Martí Grivé (qui ja feia recerca als anys trenta i qui va publicar l’any 1943 el seu primer article “La colección prehistórica del Museo de Vilafranca del Panadés”), de Pere Giró Romeu, passant per la progressiva especialització de la matèria amb l’arribada del que van anomenar “Els Universitaris”, fins la veritable professionalització actual.


Van fer un repàs dels canvis com fins l’any 1990 la majoria de les recerques eren en coves i que a partir d’aquesta data i degut al gran nombre d’infraestructures viàries projectades sobre el Penedès, va donar lloc a que l’arqueologia d’urgència o preventiva prengués la davantera i fos a l’aire lliure on es fessin més intervencions.

Malgrat això el models que existien abans de 1990 s’han vist confirmats amb els dels anys posteriors, dibuixant unes zones de concentració territorial que no han variat, llevat per mostrar (fins arribar al bronze) un augment i una certa ampliació d’extensió, sempre al voltant del mateixos nuclis.


Pel que fa a les comunicacions dins el tema de la prehistòria, es van presentar:

“El primer cas de Trepanació Prehistòrica al Penedès” 
de Núria Armentaro, Dominika Nociarová, Domènec Campillo, F. Xavier Oms, Xavier Esteve i Patricia Martín.
Amb una troballa al Jaciment de Mas Pujó, feta dins el projecte de “Remodelacio dels enllaços i implantació de peatges tancats de l’AP-7”, amb un crani probablement femení que presenta al parietal esquerre un forat circular d’uns 30 mm de diàmetre amb regeneració òssia confirmada amb imatges de RX, que fan que sigui considerada com una trepanació completa amb supervivència, sent el primer cas que es troba al Penedès.

“La Cova de Sant Llorenç (Sitges, Barcelona). Un exemple d’ocupació en el procés de neolitització al Garraf.
De Ferran Borrell, Anna Gómez, Miquel Molist, Carles Tornero, Oriol Vicente (S.A.P.P.O.)
Dins el projecte d’investigació “Implementació, consolidació i desenvolupament de les societats agrícola – ramaders en el terç meridional del litoral català”.
La cova de Sant Llorenç va ser descoberta pel pintor Miquel Utrillo cap el 1919 qui va fer una excavació fent-se càrrec de la despesa que suposava. L’any 2007 es van fer els treballs que donen lloc a aquesta comunicació, en la que es va unir tant la recerca com la docència. Cal destacar les evidències trobades de relació amb l’interior del Penedès i d’explotació de les àrees costeres més immediates.

“Mas d’en Boixos 1 (Pacs del Penedès). Resultats de la darrera campanya d’intervenció arqueològica duta a terme l’any 2008.
De Mieria Pedro (UB) Tríade; i Josep Mestres, Vinseum (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya)
Intervenció d’urgència on es  van excavar 72 estructures negatives, quasi totes fosses de tipus sitja; on es van trobar restes de ceràmica de superfície raspada (tipus Molinot – Neolític antic evolucionat postcardial) i alguns fragments del neolític final.  En un conjunt de sitges i una franja de terreny  es van trobar restes ceràmics de la primera edat del ferro. Es van trobar també inhumacions humanes (una individual i una de doble)  En altre franja de terreny es van trobar alguns fragments de ceràmica d’importació fenícia i alguns que eren imitació, que fa situar-ho en la primera meitat del segle VI aC, en un moment preibèric. Aïllada es va trobar una sitja globular amb una inhumació on es va recuperar una sageta metàl•lica romboïdal que a priori es situa a l’edat del bronze.

“Les Troballes Arqueològiques a l’Eix Diagonal. Un Projecte Inacabat!”
de Sergi Segura Bueno, Esther Medina Guerrero, josé M. Espejo Blanco, Miriam Esqué Ballesta. Damià Griñó Márquez i Francesc X. Florensa i Puchol (Àtics, S.L.)
Aquesta obra de l’Eix Diagonal va suposar una intervenció d’urgència on van treballar més de cent persones contra rellotge i que va servir per un costat per a documentar estructures en pedra seca a Olèrdola, Vilafranca del Penedès, La Granada, Santa Fe del Penedès, Pla del Penedès, Puigdàlber i Fontrubí; i en especial per constatar i identificar  quinze jaciments: La Serreta Nord, Camí de Mas Romeu, Vinya d’en Pau, Camí de santa Maria dels Horts, Els Marges Alts, Cal Pere Pastor, Cal pere pastor Nord, Vinya Cal Monjo Sud, Vinya Cal Monjo, Porroig, El Bordellet, Les Comes, Els Pujols, Els Pujols II i Teuleria dels Àlbers III.
Es van trobar 388 estructures negatives les més antigues del neolític antic.
Existeix per tant una gran quantitat d’informació, que encara no s’ha pogut plasmar en la corresponent memòria, malgrat que era un fet pactat amb la Generalitat, i que de moment no s’albira quan serà possible de realitzar.

“Una Peça excepcional de la metal•lúrgia de l’edat del bronze: el motlle per a punyals del Camp Cinzano (Vilafranca del Penedès)
de Ignacio Soriano (Grup de Recerca Arqueològica del Nordest peninsular (GRANEP i Departament de Prehistòria, UAB) i Jordi Amorós, Arqueòleg.
El jaciment de Camp Cinzano va ser excavat per Pere Giró l’any 1953, i de nou durant el 2004-2005 en una excavació preventiva, on es van trobar assentaments amb fosses – sitjes, fons de cabanes; de les quals quatre eren sepulcres funeraris. La troballa més singular però va ser un motlle de foneria per fer punyals de reblons. Es tracta de la peça del motlle que conté el negatiu del punyal, manca però la tapa; està fet aquest motlle de pedra sorrenca; el metall es carregava per la part superior.  Aquesta peça és l’única documentada al Penedès amb només evidències paral•leles a Totana (Múrcia) i Alcoi (Alacant).  L’estudi de la peça constata l’existència d’una estructuració i interrelació suprarregional de la producció metal•lúrgica del bronze inicial a Catalunya.  Algunes zones de Tarragona concentrarien l’extracció del metall però la fosa del metall per obtenir els objectes serien realitzades a Minferri, Camp Cinzano i Can Roqueta; per tant la zona del Penedès formaria part d’una xarxa de moviment de matèria prima i objectes metàl•lics que s’estendria per gran part de Catalunya.

“El Jaciment del Bronze Final de la Vinya dels Paterots (Sant Cugat Sesgarrigues). 
De Silvia Boquer i Josep Miret.
Aquesta trobada es va realitzar durant les tasques de plantació d’una vinya, i ha permès detectar fragments de ceràmica i silex dins un àrea molt concreta de la vinya d’uns 200 m2, tot i que també de manera aïllada s’han trobat altres restes.
En total es van descobrir 261 sílexs, 140 fragments de ceràmica, 4 fragments de molins, 2 fragments d’argila cuita,1 petxina i 1 fragment de destral de pedra polida.  Es tractaria d’un petit assentament del bronze final, probablement  associat a un jaciment de sílex en superfície.

Aquestes jornades posen a l’abast de tothom qui vulgui assistir-hi el coneixement sobre el gran nombre d’intervencions arqueològiques que es venen donant a terme al Penedès.

La seu dels actes són el Fòrum Berger (Caixa Penedès)  i el Vinseum.

Així mateix servirà de presentació oficial de la nova Secció d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Les ponències programades s'agrupen en els següents blocs d'activitats arqueològiques:




Prehistòria,
amb Josep Mestres i Xavier Esteve,
Divendres 21 d’octubre a les 16:15 h.
Fòrum Berger  Balaguer


Protohistòria,
Amb David Asensio i Jordi Morer
Dissabte 22 d’octubre a les 9:30 hores
Vinseum


Romana i tardoantigüitat,
Amb Victor Revilla
Dissabte 22 d’octubre a les 11:45 hores
Vinseum


Medieval i Moderna
Amb Josep M. Bosch
Dissabte 22 d’octubre a les 16:00 hores
Vinseum

Contemporània.
Ramon Arnabat i M. Carmen Rojo
Dissabte 22 d’octubre a les 18:00 hores
Vinseum

Conferència:
“Avaluació dels darrers anys de l’arqueologia penedesenca”
amb Magí Miret i Maite Miró.
Divendres 21 d’octubre a les 19:15 hores
Fòrum Berger Balaguer


Els socis i sòcies de l’Institut d’Estudi Penedesencs poden participar de manera gratuïta, per a no socis/sòcies el preu es de 30 € (assistir a tots els actes).
Per inscripcions us podeu adreçar a:
Tel. 938 921 979
jornades.penedes@gmail.com

Los jornades estan organitzades per l’Institut d’Estudis Penedesencs; Olèrdola, Museu d’Arqueologia de Catalunya; Viseum; Grup d’Estudis Sitgetants; Ajuntament del Vendrell; Museu Arqueològic del Vendrell i Generalitat de Catalunya; amb el suport de Caixa Penedès; Consell Comarcal Alt Penedès; Consell Comarcal Baix Penedès; Consell Comarcal Garraf; Institut Ramon Muntaner; Ajuntament de Vilafranca del Penedès; Biblioteca Museu Víctor Balaguer i Cafès Novell.