BERNAT MARTORELL

Sant Celoni segle XIV – Barcelona 1452

Fou pintor i miniaturista.

Va tenir un taller al carrer de Regomir.

Cal situar-lo entre Lluís Borrassà i Jaume Huguet.

Va treballar per gremis, corporacions i institucions religioses, però no pel rei.

A més de pintar també va fer decoració de teixits i models de vitralls.

Com miniaturista va deixar el “Llibre de les hores procedent del Convent de Santa Clara, i que ara es troba a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, amb il·lustracions en temple sobre vitel·la.

Sant Jordi i el Drac Art Institute of Chicago Domini Públic. Via Wikicommons

El retaule de Sant Jordi

L’any 1922 al Bulletin of the Arts Institute of Chicago li dedicaven la portada i un article titulat «Saint George Combating The Dragon» ho feien perquè dins la seva col·lecció es trobava una peça provinent d’un retaule que recollia aquesta escena. Informaven que es tractava d’una taula que havia format part de la col·lecció Vidal Ferrer i Solar. Indicaven que es tractava d’una peça molt coneguda i considerada com a una peça mestra de la pintura catalana del segle XV i que Marcel Dieulafoy atribuïa l’autoria a Bernat Martorell.

Marcel-Auguste Dieulafoy, va ser un arqueòleg i enginyer francès que havia excavat ni més ni menys els palaus de Darius I i Artaxerxes II a Susa (Iran) i havia publicat entre 1884 i 1889 textos sobre l’art de l’antiga Pèrsia. Ell, amb la seva dona, (qui mereix un capítol sencer dedicat a la seva obra i personalitat; per exemple va descobrir les ruïnes de la mesquita de Hasan al Marroc) Jeanne Magre Dieulafoy representaven una parella amb una imatge acadèmica i aventurera pròpia de les novel·les i del cinema d’aventures arqueològiques que tant èxit ha tingut les darreres dècades.

Jean i Marcel Dieulafoy Domini Públic. Via Wikicommons

L’article, continuava explicant que Bernat Martorell havia tornat a Barcelona durant els anys 1415-1458, desprès d’haver passat una temporada estudiant a Florència.

Citava també com el 1905 quatre panels que descrivien el martiri de Sant Jordi havien estat comprats pel Louvre i afirmaven que, sent dubte, eren els panels laterals d’un tríptic, per concloure que la taula que pertanyia a The Arts Institute of Chicago, era la peça central.

Una mosca com a protagonista

Basava aquesta opinió en el fet que Émile Bertaux (historidor d'art nascut a França, 1869 - 1917) havia trobat en les expressions facials aspectes similars així com en la tècnica de les pintures.

Émile Bertaux Retrat de Ramon Casas MNAC Domini Públic. Via Wikicommons

Però sobre tot Bertaux basava la seva opinió en un element sorprenent: una mosca pintada a la part posterior de l’ase a l’escena del martiri i a un omòplat al terra del quadre que recull l’escena de Sant Jordi i el Drac. Per a Bertaux era la mateix mosca, pintada de manera minuciosa pel mateix autor.

La mosca a l'ase  Detall taula Martiri de Sant Jordi (arrossegament) Museu del Louvre Domini Public. Via Wikicommons

La mosca a l'escàpula Detall taula Sant Jordi i el Drac Art Institute of Chicago Domini Públic. Via Wikicommons

L’anàlisi que fa l’article del tríptic és detallada i indica les referències amb les miniatures del llibre de les Tres Riches Heures del Duc de Berry o com la composició del Sant Jordi, la princesa i el Drac recorda la estructura del Llibre de les hores del Marechal de Boucicaut (Andre Collection, Paris) (ho podeu comprovar en aquest enllaç atès que la imatge no és d'ús lliure); o com la corona de lliris de la princesa ens porta a una miniatura dels Van Eycks de 1419 pintada per a Guillem d’Holanda i com la mateixa apareixerà de nou al políptic de Van Eyck de 1432. A partir d’aquestes referències l’article planteja un possible coneixement entre Bernat Martorell i Van Eyck, i ho reafirma pel fet que a Itàlia la tècnica emprada per Martorell no era coneguda quan ell va fer la seva estada, i que sens dubte la va haver d’aprendre d’un mestre flamenc o francès. També traça una línia de referència amb un alt relleu de Donatello a l’església de Sant Miquel de Florència, dedicat al mateix tema.

Aquesta peça central que representa Sant Jordi i el Drac continua avui a l'“Art Institute of Chicago", la qual  va ser donada per Richard E. Danielson i Chauncey McCormick.

Es creu que el retaule va ser encarregat pels Diputats de la Generalitat entre les anys 1434 i 1437 (segle XV) i que el volien per a la Capella de Sant Jordi. Cap als anys 1432 -1343 s’hauria construït la Capella de Sant Jordi on aniria destinat.

Pel que fa a les taules laterals, les del martiri, se sap del cert que, com a mínim les quatre fustes del martiri, van passar a la col·lecció Rocabruna cap a l’any 1767. Al 1877 es trobaven a la col·lecció Dupont; al 1900 pertanyien a la col·lecció Belin, finalment cap el 1905 les quatre fustes del martiri van passar a ser propietat del Museu del Louvre, on són en l’actualitat.

Es considera que Bernat Martorell va ser el mestre més influent i més recercat a Catalunya. Se’l considera un veritable mestre de la posada en escena i del sentit de la narració, cada personatge té un paper a l’hora de fer de fil conductor del drama amb els seus gests o amb les seves mirades, acompanyat tot plegat per una ornamentació amb certa fantasia.

La confirmació definitiva de l’autoria de Bernat Martorell va venir per una altre via. El retaule de San Pere de Púbol totalment documentada gràcies a uncontracte descobert per Agustí Duran i Sanpere el 1937 va servier perquè el Retaule de Sant Jordi que avui ens ocupa fos reconegut com obra de Bernat Martorell, i a la vegada concloure que Martorell era el pintor al que s’havia identificat com «el Mestre de Sant Jordi».

El Martiri de Sant Jordi

Són 4 taules que recullen la llegenda descrita a partir del segle IX, per nombrosos textos llatins. Uns relats que van ser recuperats a la fi de la Edat Mitja dins la “legénde dorée”.

El Judici.

Bernat Martorell ha situat les escenes dins un entorn cortesà, amb un jutge, el proconsul Dacien assegut sobre un tro immens i gòtic amb un petit gos dormitant als seus peus; des del seu poder Dacien senyala a Sant Jordi amb el dit de la ma dreta, Sant Jordi el mira a la cara, mentre Dacien mira cap a l’altre costat, de fet els ulls de tots els presents al quadre eviten mirar a Sant Jordi, qui de genolls espera el torn de presentar la seva defensa.

Judici Museu del Louvre Domini Públic. Via Wikicommons

La Flagel·lació.

La multitud forma una línia rodona a l’horitzó, trencat per les llances, amb tots els soldats a un costat de l’escena. El moviment dels flagel·ladors, crea un moviment continu de la seqüència dels gestos dels qui descarregues els seus fuets sobre el cos del sant.

Flagelació Museu del Louvre Domini Públic. Via Wikicommons

L’arrossegament per terra.

El cel es més fosc en aquesta taula, i el sentit de la direcció està marcat per la inclinació de les llances, que van en sentit contrari al del cavall que arrossega el cos del sant.

Arrossegament pel terra Museu del Louvre Domini Públic. Via Wikicommons

La decapitació.

El cel a esclatat en fosc i amb aparicions, els testimonis estan aterrats, davant els successos, el cos del sant resta a terra, amb la cara girada cap a munt.

Decapitació Museu del Louvre Domini Públic. Via Wikicommons

Sant Jordi i el Drac

Es cerca mostrar diferents punts de visió per facilitar que puguin veure moltes escenes al fons i la vegada es treballen els detalls com si fos un miniatura: des dels barrets en punxa, els rics teixits, els àrees d’arbres, els detalls el vestit de Sant Jordi i la princesa o la ja citada mosca.

Detall Sant Jordi i el Drac Art Institute of Chicago Domini Públic. Via Wikicommons

Apareix també un element simbòlic al costat de la princesa: és un xai, en aquest cas adult i amb banyes. Se sol interpretar la presència del xai com a representació de la puresa i la innocència.

Detall Sant Jordi i el Drac Art Institute of Chicago Domini Públic. Via Wikicommons

Menció a banda mereix el drac.

Com podeu imaginar al segle XV no existia una imatge definida de què o com era un drac, així que cada autor anava creant un a partir de diferents elements. En el cas de Bernat Martorell podem provar d’anar trobant els diferents animals amb els quals va construir un ésser irreal i a la vegada aterridor. El cap pot ser la barreja d’una rata amb una boca plena d’ullals, i amb un nas acabat en una mena de ganxo que pot recordar un ham. Les ales són sens dubte d’un ratpenat, tenen un punt de transparència i un punt de colors a cada tram de l’ala que vagament recorda les d’un paó. El cos té la pell d’un rèptil, però a la vegada, i en especial a la part de la cua podrien ser les ventoses de la pota d’un pop. Les potes semblen d’un ànec, o altre palmípeda, però amb garres. La postura de les potes del darrera podrien ser d’una granota. Es tracta d’una bestia imponent, amb una mida tan gran com el cavall.

Detall Sant Jordi i el Drac Art Institute of Chicago Domini Públic. Via Wikicommons

Hi ha un element en aquest quadre que fa que ho vegi com molt modern, i això és una opinió purament personal, es tracta del moviment de la capa, que sempre em fa pensar en com Gustave Moreau la va pintar el segle XIX. Ho dic pel fet que es consideri la peça de Moreau com un antecedent fins i tot dels còmics.

Detall Sant Jordi i el Drac Art Institute of Chicago Domini Públic. Via Wikicommons

Sant Jordi i el Drac Gustave Moreau (1825 - 1898) National Gallery Domini Públic. Via Wikicommons

Dolors Garcia Martínez

Referències:

Butlletí del Chicago Art Institute (1907- 1951) Abril 1922, Vol 16. Num. 2 (març -abril 1922) p. 18 – 21 (Es pot consultar a www.jstor.org/stable/4116709)

L’altra història de Sant Jordi. Exposició MNAC (29 de març al 15 de juliol de 2012)

Jose Ángel Montañés. 2012. «Bernat Martorell, diseñador total». El País. 27 de maig.