Joan Descals, M. Teresa Baltasar i Roser Guasch Foto: Vicenç López

Si hagués de fer una definició de l'obra de la Roser Guasch a "Vindrà la Nit" seria aquesta: Un instant viscut en un moment donat, detingut en el temps i esdevingut etern mitjançant un poema.

En la meva opinió són poemes on, sense tenir una relació formal amb els haikús, si que existeix la forta influència de Matsuo Basho - poeta japonès del segle XVII identificat com un dels quatre millors autors de haikús del Japó - i en especial els lliga, en el cas dels poemes que apareixen a "Vindrà la nit", perquè són un veritable camí cap el interior, no només de l'autora, sinó de cada persona que els llegeix. ( I faig  amb això esment al que Octavio Paz pensava dels poemes de Basho i que ell que va traduir - amb Eikichi Hayashiya -   amb el títol de "Sendas de Oku" )

Basho és molt present perquè el poemes de Roser Guash a "Vindrà la nit" responen a la seva idea del que ha de ser un poema breu: el que succeeix  en un moment donat.   Aquesta definició, aparentment plana amaga en canvi  moltes facetes i vies d'interpretació que van des de saber entendre que la presa de consciència de voler de fer el poema és en si mateixa "el que succeeix en un moment donat", com també ho és el fet que l'experiència de vida que és l'origen del poema esdevé un sol moment en ser descrita en el poema l'emoció que ha generat, per molt que aquesta experiència de vida puguin arribar a ser el resultat de quaranta anys de convivència; o - encara més important  pel que ens ocupa - el moment que cada persona que llegeix el poema viu just pel fet de llegir-lo.   I si aquesta mateixa persona ho llegeix varies vegades, cada vegada serà un nou succés viscut en un moment diferent; serà un moment únic, un moment que haurà deixat parada en el temps l'experiència viscuda, l'emoció viscuda, i el sentiment sorgit darrera l'emoció...

I això passa exactament així amb els poemes de la Roser Guasch a "Vindrà la Nit"

Donat que el que batega en cada poema són emocions, aquests són a la vegada intemporals i transculturals, son a la vegada eterns i universals.

Les emocions són una experiència comuna a tota persona de tota època, de tot nivell cultural, de tots els temps, per això les obres que giren al voltant de les emocions - penseu en els personatges de Shakespeare - no envelleixen. Per això els poemes de la Roser Guasch tenen vocació d'eternitat, perquè les obres que estan basades en les emocions esdevenen obres d'eterna bona acollida pel públic de tots els temps.

Fins i tot, el llenguatge, que sol ser la part de les grans obres que pitjor suporta el pas del temps, en el cas dels poemes de la Roser Guasch a "Vindrà la nit" no ha patit un envelliment tot i que fa més de deu anys que els va escriure, perquè va seleccionar un llenguatge senzill, comprensible,  allunyat de modes i d'exhibicions que demostrin el domini erudit del català.

I pot ser puguem creure que perquè les paraules no són rebuscades, el poema és senzill, però res més allunyat. Són uns poemes difícils d'escriure, perquè la Roser Guasch ha renunciat a utilitzar elements descriptius o narratius que expliquin quina ha estat la experiència de vida que li ha portat a escriure el poema. En deixa, però, tota la  essència d'aquestes experiències viscudes (o imaginades): les emocions, tot i que tampoc les mostra obertament, sinó que ens deixa entreveure-les migs amagades sota les paraules de cada breu vers.  Per això, quan els llegim,  el poemes convoquen les nostres pròpies experiències de vida, les nostres pròpies emocions.

Per tot plegat els poemes de la Roser Guasch a "Vindrà la nit", tenen la qualitat de ser eterns i universals, i per això,  mentre hi hagi una persona capaç de llegir i entendre les paraules mantindran tota la seva força per convocar les emocions del lector.

Uns poemes literalment esdevinguts quadres de la ma de Joan Descals

En Joan Descals, en la seva intervenció a l'acte inaugural, va citar aquell veritable encert de Luchino Visconti de transportar a la gran pantalla l'obra de Thomas Mann "La Mort a Venècia", i la utilització de la música de l'adagietto de la 5a Simfonia de Mahler i com aquella música i aquella pel•lícula eren realment la plasmació de les paraules de Mann. És l'art transversal, és la capacitat de fer sorgir d'una obra d'art una nova obra d'art. En el cas del quadres creats per Joan Descals arran els poemes de Roser Guasch,  només que ell ha donat un pas més i els ha  integrat.

Els quadres de Joan Descals motivats pels poemes són en si mateixos com petites rodones de llum, amb una qualitat tècnica que et fa dubta si són pintura o esmalts. En ells, integrades, les paraules dels poemes, escrites  en el quadre i a més a més , escrites,  sobre el fons negre que serveix de suport a cada petit quadre, amb la lletra de la Roser Guasch. El conjunt és un goig en el qual et pots recrear contemplant-lo, vivint-lo, sentint-lo.

En Joan Descals és un expert en els camins secrets de l'art, en les interrelacions entre les obres d'un autor o autora i els d'altres que els o les han precedit, fins a límits insospitats, a ell (i al grup Polièdric del que en forma part) li devem conèixer molt millor que és l'art transversal i quina importància té en la història de l'art.

I el què en Joan Descals ha fet creant una sèrie de pintures, una per cada poema, és un exercici d'art transversal i els seus quadres són en si mateixos una altra poesia. I així com els poemes de la Roser Guash són breus, els quadres són de petit format, fins el punt que per la seva mida els podríem quasi catalogar  com a miniatures, perquè tenen tot el detallisme i la cura tècnica que és pròpia d'aquesta
manera d'expressió artística.

De la mateixa manera que he afirmat que els poemes de la Roser Guasch són per viure'ls, el mateix puc dir del quadres d'en Joan Descals, afegint que en aquests la vivència de les sensacions està garantida. Parlo de les sensacions, d'aquella resposta que no podem controlar amb la ment, que no podem situar en una vivència concreta, sinó que ens assalten,  ens omplen i ens fan sentir-nos d'una determinada manera. Potser vitalitat,optimisme, serenor...

Els colors i les formes contribueixen a despertar aquest món de sensacions, uns colors i unes formes escollides per l'autor per establir una comunicació que apropi els quadres a qui els observa i el faci sentir que no és un mer espectador.

Els quadres de Joan Descals  són per ser mirats amb deteniment, per així poder apreciar la qualitat de la seva obra, per poder prear com és capaç de dibuixar un perfil d'un traç aconseguint que el rostre pintat sembli jove o vell, sense haver d'afegir-hi  altres elements; o els somriures, que poden ser sorneguers o serens, i estan fets amb tres ratlles.  

Per tot això, cadascun dels quadres és com un petit esclat de llum, intens i assossegat a la vegada.
I  tot plegat, quadres i  poemes,  són una invitació i una incitació a viure les nostres pròpies emocions i les nostres pròpies sensacions, però també són una oportunitat per apropar-se als ressons que podem copsar de les influències d'altres autors o autores o per cercar la satisfacció intel•lectual d'aprofundir tant en l'obra de la Roser Guasch com en l'obra d'en Joan Descals.
I de la suma dels poemes de Roser Guasch i dels quadres de Joan Descals va sorgir el llibre "Vindrà la nit" editat per Arola Editors.  Un llibre que és una veritable mostra de compromís amb la cultura.        
"Vindrà la nit" és un llibre per gaudir de la intimitat amb un mateix, deixant-se portar per les paraules i per les reproduccions dels quadres per transitar per l'estret camí que porta cap el nostre interior.