Fa uns dies una sentència de l’Audiència de Madrid va deixar els afectats per la Talidomida sense compensació, argumentant que permetre una reclamació sense limitar el període de temps en el qual es pot presentar era antijurídic. És a dir que es considera que hi ha un temps de caducitat per reclamar sobre un mal que aquestes persones patiran de per vida.  La sentència els ha deixat com a única alternativa, a més de recórrer la sentència, reclamar pels mals que es vagin evidenciant a partir d’ara i que es puguin atribuir a conseqüències de la Talidomida.
(Per cert aquest medicament encara es fa servir per tractament de certs tipus de càncer i per tractament de lepra).

Veiem en canvi el que passa amb les persones que no paguen una hipoteca. En principi perden el pis, i a més, si no hi ha hagut prou per eixugar el crèdit que tenien pendent de pagar, es trobaran amb un deute residual, del qual hauran de respondre amb els seus bens presents i futurs, és a dir tindran un deute que mai tindrà data de caducitat i per tant
 patiran de per vida les conseqüències de no haver pogut pagar l’hipoteca. Això vol dir que cada cop que tinguin una nòmina els descomptaran una part del salari (limitada per la llei) per pagar el deute, i que si mai compren alguna propietat també els podran reclamar sobre aquesta el deute que tenien pendent.

 No cal dir que moltes d’aquestes persones que ara es troben en aquesta situació, la seva majoria de fet, no sabien que vivien en un Estat on una hipoteca no es garanteix únicament amb el immoble sobre la qual s’estableix, sinó que a més de totes les garanties que et demanin per donar-te-la, sempre restarà  pendent aquella part del deute que no s’hagi pogut cobrir amb aquestes garanties, i per tant a efectes pràctics el que tenen és un préstec personal que sempre deuran llevat que el banc graciosament els vulgui perdonar i els accepti una dació en pagament, cosa que no està obligat a fer.

Com a jurista hauria de dir que si és legal és just, com a persona haig de dir que el que sigui legal no vol dir que jo ho pugui apreciar com a just

L’aplicació del dret obliga a respectar unes formes però també a tenir present el fons sobre el qual s’està dirimint un cas, i si es percep que hi ha una situació social que no està ben resolta pel dret existent s’ha de legislar per poder solucionar-ho. Així per exemple, pel cas dels desnonaments derivats de la manca de pagament de les hipoteques es van presentar algunes propostes que no van prosperar.

Així l’any 2011 va ser el PSOE qui va rebutjar una proposta de ERC, IU, CiU i BNGB que demanaven ja la dació en pagament, la votació va ser el mes de juny d’aquell any.
L’any 2012 des del Parlament de Catalunya es va enviar una proposta al Congrés dels Diputats per crear una legislació que donés resposta a la situació que estava portant a famílies a situacions de exclusió i pèrdua dels habitatges a la qual es cercava una sortida amb permanència a l’habitatge, pagament d’un lloguer social, titularitat del pis pel creditor i nova oportunitat de recuperar la titularitat de l’habitatge pels afectats en termini de 10 o 15 anys, amb tots els canvis de nom, actes davant notari i inscripcions al Registre de la Propietat gratuïts. El PP va votar en contra, tot i que a Catalunya el seu grup havia votat a favor.  Com la petició l’havia fet el Parlament de Catalunya, és a dir era una proposta d’una Comunitat Autònoma, se li va aplicar el procediment previst per aquest casos, que és molt llarg, i així la proposta no es va votar i rebutjar fins febrer de 2014. CiU va presentar altre petició, que en ser feta per un grup parlamentari tenia un procediment més curt i va coincidir que pocs dies després de dir no a la proposta del Parlament de Catalunya; de nou es va tornar a plantejar una alternativa, de similars característiques i de nou la van tombar amb  179 vots en contra, 151 a favor i 4 abstencions.

Vist des de la posició de les persones afectades o des del que tenen sentit de l’empatia per a ells, no tenir present la situació de crisi generalitzada i crea lleis que ajudin a donar una sortida als afectats no es pot percebre com a just.

De la mateixa manera els índexs de pobresa s’han disparat. En un intent de reduir l’impacte de la pobresa energètica sobre les famílies a Catalunya,  la Generalitat de Catalunya va fer un decret per impedir que es poguessin tallar els subministraments energètics a les llars durant el període de fred. No es tractava que les empreses perdonessin el deute, sinó que haguessin d’acceptar un ajornament sense dret a tallar el subministra. Fa poques setmanes el Govern de l’Estat ha portat aquest decret de la Generalitat de Catalunya davant el Tribunal Constitucional argüeix que és inconstitucional perquè deien que això significava una diferència de tracte amb els afectats d’una comunitat respecte al tracte que rebien a la resta de l’Estat.

Haguessin pogut optar per fer un decret similar i ajudar la gent amb dificultats i ajudar a minvar una situació social que és colpidora i angoixant per qui la pateix, però van optar per fer que aquest decret quedés en suspens en ser admès pel TC. Difícilment podem percebre que això contribueix a crear una societat més justa.

Ja al segle V abans de Crist Sòfocles va escriure  una tragèdia entorn al que diu la llei i al que es percep com a just per part de la societat. A les hores parlaven de lleis humanes que s’enfrontaven a les lleis divines, avui pot ser parlaríem de lleis on no es té prou en consideració la dignitat de la persona Tornant a Sòfocles i a la seva Antígona, el profund sentiment d’ella envers l’injust de deixar el cos d’un dels seus germans perquè fos menjar de gos i ocells fa que ella desobeeixin la llei terrenal i li doni sepultura. I aquest fet, el de desobeir la llei, posa en realitat en evidència la raó profunda per la qual la major part de persones compleixen les lleis: ho fan perquè no les perceben com a injustes.

Qualsevol curs de filosofia del Dret ensenya que des del principi d’existir les lleis hi ha hagut la disquisició sobre per què s’obeeixen i quan o per què hi ha moments en què la desobediència de la llei es produeix.

Fa uns anys els primers objectors de consciència eren persones que desobeïen la llei, però des d’un altre vessant el que estava passant era que la llei existent no pertanyia a la visió que la societat tenia de sí mateixa.  La llei va canviar i va ser formulada des de la visió de la societat real.

Les lleis en un Estat de dret, democràtic i social han de ser un marc de referència per a la convivència,  amb ser la plasmació del reconeixement dels drets i llibertats fonamentals, han de ser un espai on la societat es dota d’aquestes normes a través de l’exercici dels instruments de la democràcia i on la dignitat de les persones té valor.

Si no es percep així el sistema perd eficàcia, perquè es percep com injust.