Autoretrat com a màrtir (1615) Col·lecció Particular Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Artemisia Gentileschi  (Roma 1593- Nàpols 1656, la darrera és lloc i data probable segons els estudis més recents)  va ser una pintora, una d’aquelles dones que passant per sobre de les limitacions de la seva època va desenvolupar una activitat que no es considerava pròpia per a un dona i va obtenir força èxit.

Era filla del pintor Orazio Gentileschi, qui sent ja un home madur, prop dels 40 anys, va descobrir en Caravaggio una font d’inspiració que va capgirar el seu treball, i és de manera autodidacta que l’Artemisa Gentileschi aprofitant que el pare és pintor i la seva companyonia amb Caravaggio que s’inicia com a pintora.  El pare li oferirà després mestratge; eren temps on les dones no podien estudiar a les escoles de Belles Arts.

Orazio Gentileschi, conscient de la qualitat com a pintora de la seva filla,  no dubta en alabar les  seves qualitats en una de les cartes que fa arribar a la Duquesa de Toscana quan la jove només tenia 18 anys i cerca que millori la seva formació com a pintora de l’única manera que se li presenta possible: encomanant a un altre pintor, Agostino Tassi,  que li ensenyi l’art de la perspectiva.

Violació i culpabilització de la víctima: 
Però l’Agostino Tassi la viola, hi ho fa a casa d’Orazio. (Vull fer esment en aquest punt a l’estudi de Elizabeth Cohen, qui destaca com aquella mena de situacions no eren precisament enteses com a una agressió personal a la dona segons la cultura i costum de l’època). Per amainar la situació Tassi ofereix, en principi casar-se amb la noia (per netejar el bon nom); però malgrat la promesa de matrimoni, Tassi va allargant el moment de complir-la, passen del maig de 1611 fins al febrer de 1612, finalment Orazio Gentileschi decideix denunciar-lo davant el Tribunal Papal.

El judici i la sentència: 
El tribunal no dubtarà en sotmetre a tortura a la noia, precisament aplicant instruments de tortura als seus dits, perquè es retracti. De mentre  en Tassi no dubtarà en acusar-la de ser una promíscua provocadora, malgrat que a les declaracions d’Artemisa es recull que pel fet de prometre que es casaria amb ella l’havia obligat a consentir més vegades al seus desitjos.  El procés va durar set mesos, de traumàtica humiliació i constant difamació contra la jove; Tassi arriba a aconseguir fals testimonis al seu favor i acusa a Orizio i a Giovan Battista Stiattesi (parent de qui després es casarà amb Artemisia per reparar l’honor de la noia) de voler robar-li i acusar-lo en fals.  a la fi es descobreix que Tassi ja s’havia hagut de casar un temps enrere també perquè havia violat a un altre jove,  malgrat que ell a Roma deia que era solter el testimoni del Frare Pietro Giordano, a qui Tassi havia explicat que havia violat a l’Artemisa i que no estava segur de poder casar-se amb ella perquè encara no tenia notícies de si el sicari que havia enviat a Livorno a matar la seva esposa havia tingut èxit.  A més Tassi havia estat anteriorment ja condemnat judicialment, en aquell cas,  per incest amb una cunyada;  i que a més havia volgut robar un quadre al taller d’Orazio Gentileschi.
Per tot plegat a en Tassi el jutge Gerolamo Felice, li imposava cinc anys de treballs forçat o  l’exili del territori dels Estats Pontificis, opció que va triar Tassi amb la garantia que va oferir el capità Pietro paolo Arcamanni. (La sentència es troba a l’Arxiu Vaticà. Una gran investigadora d’aquest cas ha estat Mary D. Garrard)

Difamació perdurable
Però la tasca com a difamador de Tassi i els seus amics va ser tant efectiva, que quan va morir quaranta quatre anys més tard l’Artemisa Gentileschi, es van publicar dues necrològiques satíriques i mancades de tots respecte on l’acusaven de ser una nimfòmana i una adúltera.

Artemisa per restablir la seva honorabilitat es va haver de casar, un més després d’acabar el judici, amb Piero Antonio Stiattesi i es va traslladar a viure a Florència, fugint de la fama que tota aquella turmentosa experiència li havia portat.

L'art com forma d'expressar dolor i fortalesa
El xoc de l’experiència va fer que la seva pintura reflectís el seu estat emocional.  Quan pinta “Judith decapitant Holofernes” ho fa com ningú abans ho havia fet.  L’energia, la decisió que expressa el rostre de Judith, el gest de qui fredament aparta el cos per evitar que la sang, que surt en dos dolls de sang que surten de la ferida d’Holofernes, li taqui el vestit.

L’obra pictòrica d’Artemisa Gentileschi ens mostra el seu gust pels colors vius i el contrast de llums i ombres, fruit de la influència de Caravaggio.  No fa masses anys que l’obra d’aquesta pintora s’ha començat a veure amb admiració, i s’interpreta que les seves obres retraten dones fortes, decidides, que prenien opcions que no pertocaven al seu gènere i no s’ha deixat de considerar que pot ser són un reflex d’ella mateixa.
En un temps on les escenes de caire religiós o de la història sagrada dominen, l’obra d’Artemisa Gentileschi mostra una gran habilitat per a crear veritables escenes teatrals, capaces de transmetre les emocions dels protagonistes.

El tema més conegut de la seva obra ( es conserven al menys 45 de les seves pintures) és el de Judit i Holofernes. De la decapitaciò va pintar dos versions pràcticament a la mateixa època.

Judit tallant el cap a Holofernes (1612 - 1613) Museu de Capodimonte - Nàpols Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Judit tallant el cap a Holofernes (1613) Galeria de los Uffizi - Florencia Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Amb diferències en el temps, va expressar la recollida del cap fent una demostració del domini del joc de llums i ombres que havia aprés de Caravaggio.

"Judit i la seva minyona" (1625 - 1627) Detroit Institute of Arts Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

En aquesta versió el cap d'Holofernes és transportat per la minyona, mentre Judit encara sosté l'espasa, com ho faria un guerrer, no és una dona espantada del que ha fet, és una persona decidida i segura del que ha de fer.

Judit i la seva minyona (1618 - 1619) (Palacio Pitti de Florencia) Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

La riquesa dels vestits i l'utilització d'aquest groc és molt identificativa de l'autora.

La Conversió de Maria Magdalena (1615-1616) Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Susanna i els vells, és en realitat una mostra de la difamació que pot patir una dona, una situació que ella havia sofert; dues versions.

Susanna i els vells (1649) Galeria Morava - Brno (República Txeca) Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Susana i els vells (1610) Castell de Weissenstein - Pommerfelden (Alemanya) Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Jaël i Sisara Artemisia Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Aquest altre quadre recull la història de Jaël i Sisara, el va pintar el 1620 i representa la mort d'un tirà que dominava amb els seus carros de combat al poble d'Istrael. Altre dona que pren a les seves espatlles la defensa de la seva gent, com en el cas de Judit. Altre dona forta.

En "Esther i Asuer" el tema és bíblic; Esther i d'altres verges es portada al palau del rei Asuer que vol escollir una reina nova, pequè ha repudiat la seva esposa. No deixa de ser una dona a qui no se li té present la seva voluntat i ha de complir el que li mana un home (recordeu el que Artemisa va explicar al judici sobre el fet que ella s'havia de sotmetre a la voluntat de Tassi).

La dona, en situació de desigualtat de tracte batega en la història de les vivències d'una pintora que va lluitar per poder ser artista i dona. No va ser la única del seu temps, però si va ser una dona que va patir molt intensament el comportament d'una societat on l'home era considerat un ésser superior a la dona.

Esther i Asuer (1628 - 1635) MET de Nova York Artemisa Gentileschi [Public domain], via Wikimedia Commons

Artemisa va viatjar fins a Londres, amb el seu pare, pintor de la cort de Carles I d'Anglaterra. Segons és creu el rei, encuriosit per l'existència de la pintora va voler que treballés a la seva cort,   la seva arribada a Londres es situa al 1638 i la seva marxa se sap que va ser abans del 1642.
Aquesta obra és l'Al·legoria de la Pau i les Arts sota la Corona Anglesa, obra conjunta d'Orazio i Artemisa Gentileschi. (Malborough House - Londres) el pare va morir de mentre tenien aquest encàrrec, que ella va finalitzar.