Veure una recreació de com era i treballava el mag del suspens Hitch (com li diu la seva dona) amb aquella minuciositat de recreació de l’època, amb actors que treballen al servei del guió és, al menys per a mi, un plaer.

Reconec que soc una enamorada dels actors i actrius britànics, no tenen aquella lluentor de les estrelles però et solen garantir un treball polit on desapareixen per deixar surar el personatge, de manera que et deixes portar per la història que explica la pel•lícula com si poguessis veure pel fort d’un pany un fet real que estigués passant en aquell moment.

No es tracta per tant d’una pel•lícula que vulgui atrapar-te amb efectes especials, ni convertint aquesta invasió de la vida privada dels Hitchcock-Reville, en un programa de safareig de televisió groga, sinó apropar-te unes persones que podrien ser els teus veïns de reals que semblen.

No és tampoc un retrat que cerqui engrandir el personatge, ni la personalitat de Hitchcock, el presenta amb llums i ombres, però sobretot el presenta dependent de manera suma de la seva dona, qui a l’ombra és no només la seva força, sinó el punt que dona aquella aura de genialitat del director.

D’altre costat comprovar la recreació d’actors de l’època que treballaven per fer Psicosis permet creure que en Anthony Perkins a tornat, perquè James D’Arcy li reprodueix els gest i els moviments de mans tant típics de Perkins, no ja a les pel•lícules, sinó en la seva vida real.

Anthony Hopkins i Hellen Mirren com sempre s’esvaeixen per fer el personatge, de manera que et creus les reaccions compulsives del director i la relació de dependència quasi maternal que hi ha entre ell i la seva dona Alma Reville.