Foto: Peter van der Sluijs

El passat dia 18 va ser el Dia Mundial de la Migració, amb motiu UN Women ha publicat un bon nombre de testimonis de dones que han viscut la necessitat de migrar a d’altres països amb tota la cruesa que això comporta, en especial en segons quins indrets del globus, on la condició de dona és per si mateixa un signe de pertànyer a una segona categoria a la societat.

Maya Gurung. Nepal. Va migrar a Kuwait. Maya vivia al poble de Chudevi a Kathmandu, va haver de cercar treball lluny de casa seva per fer front als deutes que tenia els seu marit. Ho va haver de fer deixant darrera seu una filla de 17 mesos, un fill de cinc anys i al seu marit. Al seu primer treball a Kuwait com a empleada domèstica va sobreviure quinze dies a base de pa i te negre., li era impossible menjar les restes que quedaven al gran plat que la família a qui servia feia servir per a menjar, era una situació que per a ella no resultava superable.  Es només un exemple de la por, la desubicació cultural i  la soledat.

Quan Maya va arribar a Kuwait, el seu passaport i d’altres documents li van ser confiscats pel seu ocupador. Va treballar de les 5 de la matinada fins la mitja nit, molts dies sense descans per poder menjar, a canvi cobrar entre 10 i 15 dinars, malgrat que li havien promès 35 dinars abans que es decidís a emigrar; un gran part del que cobrava se’l gastava per telefonar per saber dels seus fills. En aquesta situació Maya si sentia angoixada i desesperada, per la por d’acabar perdent la feina i veure’s al carrer sense diners ni documentació.

La seva situació es típica, la pateixen moltes dones de Nepal que han marxat sense prou informació a la recerca de una millora econòmica, així ho explica Manju Gurung, membre fundador de Pourakhi, una ONG de dones treballadores emigrants de Nepal. Moltes dones del Nepal han emigrat als països del golf, on sistemàticament els seus ocupadors els prenen la documentació com a forma per a retenir-les i restringir la seva mobilitat – i llibertat – Aquesta entitat va ser fundada l’any 2003, el nom Pourakhi, vol dir “autosuficients” i treballa per a garantir els drets de les dones emigrants  a través del procés complet de la seva migració, des de les passes prèvies per obtenir ocupació, fins programes de suport per a després del retorn.  Ofereixen també aixopluc per aquelles dones que retornen sense res i els cal ajut per a viure fins que poden aixecar-se sobre els seus peus elles mateixes.  Des del passat abril tenen un servei a l’aeroport Tribhuvan del Nepal on les voluntàries treballen les 24 hores per poder oferir informació o acollir a dones emigrants que retornen. Tenen també una línia de telèfon per oferir ajut psicosocial per aconsellar a possibles emigrants i als emigrants que volen retornar.

Manju Gurung explica que també ofereixen ajut en serveis mèdics quan cal, o suport legal. Així mateix tenen els programes de reintegració i fins al moment més de 700 dones han rebut formació empresarial, de manera que 608 d’elles han esdevingut emprenedores, i guanyen entre 8000 i 16000 rupies del Nepal a l’any, uns ingressos moderats dins el Nepal. També han posat en marxa la Child Education Fund per donar suport als infants fills de emigrants explotats; i també tenen un programa de ràdio dedicat a crear consciència entre la joventut rural. Manju explica que Pourakhi ha pogut actuar amb èxit demanant polítiques, lleis i mecanismes que garanteixin la protecció dels drets de les dones emigrants del Nepal. “Ara tenim altre repte, que és de fer efectives la Llei d’Ocupació a l’Estranger de 2007, aquesta no només ha acabat amb la discriminació basada en el gènere sinó que ha adoptat mesures especials per a garantir la seguretat de les dones i els seus drets quan cerquen treballs a l’estranger.  Quan

Maya va retornar a Nepal va rebre el suport de Pourakhi fa dos anys, després d’haver treballat 14 mesos a la presó per estar a Kuwait sense documentació perquè se l’havien quedat els seus ocupadors; havia provat de ser retornada a Nepal amb l’ajuda de l’ambaixada del Nepal; es va apropar a Pourakhi la qual li va proveir de suport i ajuda paralegal. Ara ja recuperada està treballant en el centre d’entrenament de Pourakhi. Maya diu que ara que forma part de Pourakhi té un bri d’esperança, diu que ara sap que el treball domèstic és treball, que serveix per ajudar no només la seva família sinó també al seu país i per això reclamen els seus drets.

El cert és que segons el Banc Mundial, els diners que els immigrants envien a casa seva és tres vegades l’import de l’ajut oficial al desenvolupament la previsió del 2011 era de 372.000.000.000 $. S’estima que hi ha entre 53 i 100 milions de persones que treballen en el servei domèstic. Moltes són pobres, treballen per fer arribar alguns diners a les seves llars però a la vegada fan arribar als seus països d’origen una ingent quantitat de diners que beneficia a tota la societat.

Moltes són dones, en les seves feines, siguin emigrants o visquin als seus països d'origen les diferències socials i econòmiques per una mateixa feina són una realitat.