Vagi per endavant que faig servir la paraula "Neomachisme" perquè soc de les que pensen que "machisme" i masclisme són aspectes diferents. La diferència me la va fer veure en una agradable xerrada Marta Pessarrodona, fa ja uns anys, on ella plantejava l’ús de machisme, perquè "machisme" esdevé del fet del comportament que en Ernest Hemingway va encaixar dins la descripció del que denominava “macho man”.

Feta aquesta apreciació passo al segon punt, l’article que a La Vanguardia publica avui  
Cristina Sen i del que us deixo l’enllaç. En ell es posa en evidència que la igualtat entre homes i dones és encara una fita no aconseguida, i que amb la crisi i el pòsit socio-cultural la lluita per la igualtat corre el risc de fer passes enrere, perquè les fites assolides no s’han consolidat.

La igualtat no tracta de crear enfrontament entre homes i dones (de fet la igualtat s’ha de plantejar també per a altres col•lectius que independentment del gènere sofreixen també situacions de no equilibri en la seva interrelació social, ja sigui per les seves característiques físiques, psíquiques, la seva sexualitat, etc.) és a dir no s’hauria de plantejar com un enfrontament entre un grup i altre, sinó com una manera d’avançar i afavorir ambdós.  Passar per tant de l’enfrontament a la col•laboració.

Hores d’ara sentir certs comentaris com el de Jose Manuel Castelao, ex Consejero General de la Ciudadanía Española en el Exterior, no només fan mal a les oïdes de les dones (de qualsevol país del món), sinó de qualsevol home (de qualsevol país del món) dels que tenen l’experiència de desenvolupar projectes amb dones i les consideran persones, no objectes complementaris de les seves necessitats;

Però resulta preocupant que a una persona com el Sr. Castelao l’haguessin escollit per un càrrec representatiu, (fos en el país que fos),  perquè no es creïble que no sabessin quina era la seva línia de pensament, i resulta preocupant, precisament perquè pot ser una senyal de l’onada de retracció de la igualtat a la que es refereix l’article de La Vanguardia; ja que és de suposar que no li va tocar el càrrec en un sorteig, sinó que el van escollir i per tant, o qui ho va fer no el coneixia, cosa que voldria dir que no es prenia seriosament la seva feina, o bé el coneixia i sabia com pensava i malgrat tot el van escollir.

Tot i que en qualsevol cas, qualsevol de les dos opcions fan venir esgarrifances; sembla més greu la segona opció, és a dir la de saber com era i com pensava,  i escollir-lo malgrat tot. Perquè voldria dir que aquesta visió sobre per què serveixen les dones i la llei, seria comuna entre els que van considera que el Sr. Castelao era apte.  

És cert que el Sr. Castelao ha dimitit, però resta per explicar com va ser que va arribar a ser un càrrec que pretenia representar als homes i dones del seu estat, i perquè ningú ha dit si ja han cessat o ha dimitit o ha demanat excuses públiques a totes les dones del món i al dret (com element essencial que sustenta els drets humans en que es basa la igualtat),  per part de qui el va posar en el càrrec.