Dins els actes de la Festa Major 2012 el Centre de Recerca i Creació Casamarlès (CeRCCa) ha organitzat una exhibició artística desenvolupada per Julie Laurin, Oreen Cohen i Cole Stenberg, actuals artistes residents al CeRCCa, que s’han inspirat en la història de Cal Marçal per realitzar-les. D’aquest recorregut històric esdevé el nom que aplega el conjunt d’activitats artístiques: Cadires, restes de joguets i un entramat de gàbies d’ocells.

El documental de Lourdes Guillén i  Noemí Navarro es fruit de la seva investigació històrica sobre Cal Marçal, la genealogia de la família Marçal, la recuperació d’objectes i fotografies antigues, així com entrevistes a persones que han format part de la història de l’antic cinema, que va albergar Cal Marçal.


Cal Marçal, història viva de Llorenç del Penedès: 
Cal Marçal és un antic cafè i una sala sociocultural de principis del segle XX, que en breus dies i gràcies al suport de la família Fontanals i la iniciativa del CeRRCa reobrirà les seves portes: la cita és el proper diumenge dia 12 d’agost a les 8 del vespre.

Aquest espai que en el seus orígens va transgredir les normes establertes, ja que va introduir al poble noves formes artístiques i d’entreteniment com el ball rodó o el cinema , va evolucionar per esdevenir amb el pas del temps, en una escola, en una fàbrica de joguets i va ser també la seu provisional de La Cumprativa, més tard va ser santuari d’ocell exòtics i magatzem.- Fa més de trenta anys que es va tancar i ara es vol reobrir i recuperar la seva naturalesa innovadora.


Cadires, restes de joguets i un entramat de gàbies d’ocells. La font d’inspiració dels artístes residents del CeRCCa.

Julie Laurin adopta les cadires com a símbol del temps pretèrit, quan Cal Marçal tenia la funció de cinema i sala de ball. Les cadires esdevenen testimonis de les hores de treball i esbarjo dels homes i les dones del poble, dels conflictes i diàlegs entre diferents sectors de la nostra comunitat. Fent ús de l’escultura, la fotografia i el vídeo Julie fa un homenatge a la gent i la història del poble.


Oreen Cohen ens transporta als anys 50, quan Cal Marçal va esdevenir una fàbrica. La seva instal∙lació comprèn restes de la maquinària, llums, ninots de fusta i rajoles. Prenent la neteja com a metàfora, la seva instal•lació reflexiona sobre les condicions de treball, l’esforç i la insistència que ens empenyen a dur a terme les tasques quotidianes. En paraules d’Oreen ‘El procés cíclic que comporta la rutinària tasca de la neteja intenta desprendre’s de la brutícia i la pols. Tanmateix, tot i aconseguir netejar un espai, tan bon punt la tasca és complerta, la pols i la brutícia, insisteixen en ocupar de nou el seu lloc’.

Cole Sternberg ens situa als anys 90, quan Cal Marçal, ja ple d’andròmines, va esdevenir un santuari d’ocells exòtics. A l’escenari, amagat darrere les cortines, ens trobarem un espai enfosquit que combina pintura, llum, so i ocells creant una enigmàtic paisatge. La part oculta esdevé catedral, un espai sensorial on es contraposen teles tenyides d’or, velles gàbies i el subtil cant dels ocells. La
disparitat pren sentit només en la unió dels oposats i en el final alliberament dels ocells.