Entre octubre de 2008 i octubre de 2011, la Comissió Europea va aprovar la concessió de 4,5 bilions d’euros (equivalents al 37% del PIB de la UE) per a ajuts estatals a les entitats financeres.
Les raons per fer-ho cal cercar-les en el fet que les administracions públiques no compten amb prous instruments per abordar el problema dels bancs en dificultat que operen en els mercats globalitats actuals.

La injecció de diners públics als bancs cercaven mantenir els serveis essencials per als ciutadans i les empreses i evitar la fallida de les entitats bancàries.  Però la conseqüència ha estat que ha sigut el contribuent qui ha patit el deteriorament de les finances públiques i la qüestió dels grans bancs que es troben en dificultat.

Amb aquesta situació la Comissió Europea ha realitzat unes propostes de normes europees en matèria de rescat i resolució d’entitats bancàries. Entre elles es pretén que si la situació financera d'una entitat bancària es deteriora de manera irreparable, es garanteixi també que es puguin rescatar les seves funcions crítiques i que els costos de la reestructuració i resolució dels bancs en fallida recaiguin no en els contribuents, sinó en els propietaris i els creditors.(veure nota al peu)

Michel Barnier, comissari de Mercat Interior i Serveis, ha declarat que "la crisi financera ha costat molts diners als contribuents. La proposta d’avui és la mesura definitiva per complir els nostres compromisos de millor regulació financera adquirits en el marc del G-20. Cal dotar les administracions públiques dels mitjans necessaris per poder afrontar adequadament futures crisis bancàries. Si no, els ciutadans hauran de tornar a pagar-ne els costos i els bancs rescatats seguiran confiant, com han fet fins ara, que se’ls tornarà a rescatar".


Elements essencials de la proposta
Marc per a la resolució
El marc normatiu es basa en la labor recent d’uns quants Estats membres per millorar els sistemes nacionals de resolució, l’enforteix en aspectes fonamentals i garanteix la viabilitat dels instruments de resolució dins el mercat financer integrat europeu.
Els instruments proposats són de tres tipus: 'prevenció', 'intervenció primerenca' i 'resolució'. La intervenció de les administracions esdevé més intensa com més es deteriora la situació.

1. Preparació i prevenció
•      El marc exigeix que les entitats bancàries estableixin uns plans de rescat on es defineixin les mesures que caldria aplicar per restablir la viabilitat en cas de deteriorament de la situació financera.
•      Les autoritats responsables de resoldre les entitats bancàries han d’elaborar uns plans de resolució que incloguin opcions sobre la manera de tractar les entitats que estiguin en situació crítica i ja no siguin viables (com ara els detalls de l'aplicació dels instruments de resolució i les maneres de garantir la continuïtat de les funcions crítiques). Els plans de rescat i de resolució s'hauran d'elaborar tant pel que fa als  grups com per a cada entitat dins del grup.
•      Si les autoritats troben obstacles per a la resolució durant el procés de planificació, poden exigir al banc que modifiqui les seves estructures jurídiques o operatives a fi de garantir es pugui resoldre amb els instruments existents de manera que no se’n comprometin les funcions crítiques, que no es posi en perill l’estabilitat financera i que no impliqui costos per al contribuent.
•      Els grups financers podran establir acords de suport intragrup per limitar l'agreujament d'una crisi i afermar ràpidament l'estabilitat financera del grup com a tal. Així, les entitats que operin dins un grup, sempre que ho aprovin les autoritats supervisores i els accionistes de cada entitat que sigui part de l'acord, podran prestar suport financer (en forma de crèdits, d’aportació de garanties o d’aportació d’actius que es puguin fer servir com a garanties en operacions) a d’altres entitats del grup que es trobin en dificultats financeres.

2. Intervenció primerenca
La intervenció primerenca de supervisió garantirà que les dificultats financeres s’afrontin així que apareguin. La facultat d'intervenció primerenca s’aplicarà en cas que una entitat no compleixi, o es vegi probable que no compleixi, els requisits reglamentaris de capital. Les autoritats podran exigir a l’entitat que apliqui qualsevol mesura de les establertes en el pla de rescat, elaborar un programa d’actuació amb un calendari d’aplicació, exigir la convocatòria d’una junta d’accionistes per adoptar decisions urgents i obligar l’entitat a elaborar un pla de reestructuració del deute amb els creditors.
A més, els supervisors podran designar un administrador especial d’una entitat, per a un període limitat, quan es produeixi un deteriorament important de la situació financera i no n’hi hagi prou amb els instruments esmentats per invertir la situació. La tasca principal de l'administrador especial serà restablir la situació financera del banc i la gestió sanejada i prudent de l’activitat.

3. Facultats i instruments de resolució
La resolució es fa efectiva si les mesures de prevenció i intervenció primerenca no poden impedir el deteriorament de la situació fins el punt que el banc faci fallida o es vegi probable que la faci. Si l’autoritat determina que no hi ha cap mesura alternativa que pugui impedir la fallida i que està en joc l’interès general (accés a les funcions bancàries crítiques, estabilitat financera, integritat de les finances públiques, etc.), ha de fer-se amb el control de l’entitat i emprendre mesures decisives de resolució.
Uns instruments i unes facultats de resolució harmonitzats, junt amb uns plans de resolució dissenyats prèviament per als bancs d’àmbit tant nacional com transfronterer, garantiran que les autoritats nacionals de tots els Estats membres disposin d’uns instruments i d’un full de ruta comuns per gestionar la fallida dels bancs. Els esmentats instruments impliquen una interferència en els drets dels accionistes i els creditors, justificada per la necessitat imperiosa de protegir l’estabilitat financera, els impositors i els contribuents, però hi ha salvaguardes per garantir que no se’n faci un ús indegut.
Els principals instruments de resolució són:
•      La venda d’activitats, que permet a les autoritats vendre la totalitat o una part de l’entitat en dificultats a una altra entitat.
•      L’entitat pont, que consisteix en identificar els actius sans o les funcions essencials del banc i segregar-los a un nou banc (banc pont) que es vendrà a una altra entitat. L’antiga entitat, amb els actius tòxics o les funcions no essencials, es liquidarà llavors pels procediments d’insolvència ordinaris.
•      La segregació d’actius, que permet transferir els actius tòxics del banc a una entitat vehicle de gestió d’actius. Aquest instrument saneja el balanç del banc. Per evitar que es faci servir només com a mesura d’ajuda estatal, el marc normatiu estableix que tant sols es pugui utilitzar junt amb un altre (entitat pont, venda d’activitats o depreciació). Així es garanteix que el banc es reestructuri al mateix temps que rep l’ajuda.
•      La recapitalització interna, que permet recapitalitzar el banc eliminant o diluint les participacions dels accionistes i reduint o convertint en accions els crèdits dels creditors. Així, una entitat per a la qual no es pugui trobar un comprador al sector privat, o l’escissió de la qual sigui complicada, podrà seguir prestant serveis essencials sense que calgui rescatar-la amb fons públics, i les autoritats tindran temps per reorganitzar o liquidar part de les seves activitats de manera ordenada. Per a això s’exigiria als bancs que mantinguessin un percentatge mínim del total dels seus passius en forma d’instruments aptes per a la recapitalització interna. En cas de recórrer a l’instrument, es depreciarien en un ordre predefinit en funció de la prelació dels crèdits perquè l’entitat pogués recuperar la viabilitat.

Cooperació entre les autoritats nacionals
Per poder afrontar la situació dels bancs o grups bancaris de la UE que operen a través de les fronteres, el marc normatiu fomenta la cooperació entre les autoritats nacionals a totes les fases de preparació, intervenció i resolució. Es creen òrgans col•legiats de resolució sota la direcció de l’autoritat de resolució del grup i amb la participació de l’Autoritat Bancària Europea, que facilitarà les actuacions conjuntes i actuarà, quan calgui, com a mediadora amb poders vinculants. Això estableix les bases d’una supervisió de les entitats transfrontereres més integrada a escala de la UE, que s’aprofundirà els anys vinents en el context de la revisió de l’arquitectura de supervisió a Europa.

Finançament de la resolució
Per ser eficaços, els instruments de resolució necessitaran algun finançament. Per exemple, si les autoritats creen una entitat pont, caldrà capital o crèdits a curt termini perquè pugui operar. Si no es pot obtenir finançament al mercat, i per evitar que l’Estat hagi de finançar les mesures de resolució, s’aportarà finançament addicional a través de fons de resolució, que mobilitzaran contribucions de bancs proporcionalment als passius i al perfil de risc. Els fons hauran d’acumular una capacitat suficient per arribar a l’1% dels dipòsits coberts en deu anys. S’utilitzaran exclusivament com a suport de la reorganització i la resolució ordenades, mai per rescatar un banc. Els fons de resolució nacionals es coordinaran, en particular pel que fa a l’aportació de fons per a la resolució de bancs transfronterers.
Amb vista a la utilització òptima dels recursos, la Directiva sobre resolució també aprofita el finançament ja disponible als 27 sistemes de garantia de dipòsits, que proporcionaran fons, junt amb el fons de resolució, per a la protecció dels impositors detallistes. Per assolir la màxima sinèrgia, els Estats membres podran fins i tot fusionar els sistemes de garantia de dipòsits i el fons de resolució, sempre que s’aportin totes las garanties perquè el sistema mantingui la capacitat de reemborsar els impositors en cas de fallida.
Antecedents
La crisi ha demostrat clarament que, quan hi ha problemes que afecten un banc, poden afectar tot el sector financer i traspassar les fronteres de qualsevol país. També ha demostrat que no hi ha sistemes per gestionar les institucions financeres en cas de dificultats. Existeixen molt poques normes que determinin quines mides han de prendre les autoritats en cas de crisi bancària. Per això el G20 ha decidit que s’han de crear marcs de prevenció i de gestió de les crisis[2].
La crisi financera ha demostrat també clarament la necessitat d’acords nacionals més ferms de gestió de crisis i d’acords que permetin afrontar millor las fallides bancàries transfrontereres. Durant la crisi, tota una sèrie de bancs importants han fet fallida (Fortis, Lehman Brothers, bancs islandesos, Anglo Irish Bank, Dexia) i això ha revelat greus deficiències en els acords existents. Si no hi ha mecanismes per organitzar una liquidació ordenada, els Estats membres de la UE no tenen cap més alternativa que rescatar el seu sector bancari. La Comissió ja va publicar l’any 2010 una comunicació sobre la manera d’actuar en aquest àmbit (IP/10/1353).
Més informació
http://ec.europa.eu/internal_market/bank/crisis_management/index_en.htm

Nota d’Esguard de Dona
Caldria saber si en parlar de creditors, es refereixen als clients dels bancs que tenen comptes corrents i llibretes d’estalvi o d’altres productes del banc, ja que tècnicament són uns creditors i per tant poden acabar tenint accions d’unes entitats on abans tenien un dipòsit. 


Són ja molts els problemes  que s’estan evidenciant, com el tema de les preferents, on incomprensiblement es vol fer creure que hi havia molta gent que estaven conformes a deixar els seus diners a perpetuïtat, en un marc jurídic on ja no existeix la cadena perpètua, ara resulta que els que van acceptar dipòsits en preferents pensant que eren una mena de dipòsit a termini, es trobaven davant una sentència a cadena perpetua. No deixa de ser un veritable escarni a la confiança que molta gent va fer en els seus bancs i dels que creien que les lleis procuraven protegir el més dèbil.