Un cop l’any centenars de excursionistes d’arreu de la Catalunya Nord, Catalunya, País Valencia, Illes Balears, Alguer, etc.  si troben al Refugi de Costalets,  per dur petits feixos de llenya lligats amb una cinta amb el nom de la seva població i pujar-los al cim del Canigó on els deixen al peu de la creu, perquè siguin encesos amb la flama del Canigó el 22 de juny a les 12 de la nit. Un cop encesa la foguera, recolliran la flama en unes llànties i la portaran a cadascuna de les seves poblacions, per encendre amb ella les fogueres de Sant Joan.

Aquesta tradició va començar l’any 1955 de la ma de Francesc Pujades, fill d’Artés de Tec (Vallespir) qui inspirat pel poema èpic “Canigó” de Jacint Verdaguer va iniciar el que ha esdevingut una tradició, la flama del Canigó encendria la foguera de Sant Joan a peu de la muntanya i seria un símbol d’amistat, de joia i de germanor.  .

El Foc un símbol per a totes les cultures.
 Al Roselló hi ha dades de celebracions celtes del solstici d’estiu (Nit de Sant Joan), on ja s’encenia focs a les cimeres de les muntanyes, Francesc Pujades, que n’era el president del centre excursionista d’Artés i havia pujat al cim del Canigó 130 vegades, havia nascut un 23 de juny i va voler  fer pel seu aniversari l’any 1955 el mateix gest simbòlic de pujar al cim del seu estimat Canigó i encendre un foc, com feien els seus avantpassats, que es va poder veure pels pobles de l’entorn. Volia posar un estel d’amunt el Canigó.

El mateix Pujades, junt amb Jean Iglésis, qui era el president del Cercle de Joves de Perpinyà van voler donar-li una major dimensió  i van voler que aquest foc corregués de poble en poble, i amb l’ajut dels joves excursionistes van il•luminar pics, torres, castells..., cinquanta punts de llum,   el fet  va esdevenir un espectacle únic.  
L’any 1963 Jean Iglésis va tenir l’idea de baixar el foc del Canigó amb petites llànties i portar-la a Perpignà.  Aquell any van aplegar branques a la terrassa del Castellet, una antiga fortalesa enfront del Canigó, i al migdia del solstici van encendre una petita metxa d’una llàntia d’oli amb una lupa, de manera que fos la llum del sol qui prengués foc, això va encendre una branca d’olivera i llorer; agafant aquest foc tres excursionistes van pujar-lo al cim del Canigó i el van vetllar tota la nit. Va ser llavors que la Flama del Canigó pren realment la seva veritable identitat i el seu nom.  La nit de Sant Joan el sol es posa però la llum de la flama resta encès en un signe de fraternitat i de pau.
L’any 1966 la flama arriba per primer cop a Catalunya, és Vic qui l’acull. Havia travessat la frontera dels Pirineus.

Fer correr el foc de poble en poble.
La celebració d’aquest ritual de la Flama del Canigó pren embranzida gràcies a la tasca de dues entitats: el “Cercle de Joves de Perpinyà” i “Tradicions i Costums”; així l’any 1983 arriba a la Provença a Salon, més tard s’estendrà arreu, Andorra, Mònaco, Huy a Bèlgica, Vintimille a Itàlia, fins arribar al Vaticà l’any 2001.