Anna Maria Guasch

Seguint el programa de xerrades col•loqui que s’organitzen al Museu Apel•les Fenosa, aquest dimarts ha tingut lloc una interessant i didàctica aproximació a l’art dels segles  XX i  XXI d’una manera força clarificadora per poder apropar-se a un tipus d’art que, com a mínim, aixeca força controvèrsia.
La conferenciant Anna Maria Guasch, vendrellenca, catedràtica d’Història de L’Art a la Universitat de Barcelona i crítica d’art; concentra els seus estudis dins l’àrea dels processos creatius dins l’art internacional, especialment dins la segona meitat del segle XX,  en gran mesura perquè li permet viure el procés quan s’està produint.
Ha publicat un gran nombre de llibres sobre Art Contemporani que tenen un gran acolliment  i publica regularment articles sobre les darreres obres i tendències  artístiques dels autors actuals.  Ha rebut per dos cops el Premi Espais de la Crítica de l’Art , pels llibres  “El Arte del Siglo XX” i “La Crítica Dialogada. Entrevistas de Arte y Pensamiento”  i el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art pel llibre “El Arte Último del Siglo XX. Del Posminimalismo a lo Multicultural 1968 – 1995”
Anna Maria Guasch ha estructurat la seva conferència en tres blocs.  Lligat en cada cas a la visió de cada moment crucial en que l’evolució de l’art ha marcat una inflexió significativa, que generalment ve a la vegada marcada per l’obra d’un crític que defineix aquesta situació.

Modernisme:  Aquest primer bloc, va venir marcat per l’obra de Charles Baudelarire  quan publica  “El Pintor de la Vida Moderna” l’any 1863. Baudelarie era poeta, però també crític d’art. I  estableix una teoria de la modernitat que arribarà fins els anys 40 del segle XX.  Dins aquest llibre en parla de la modernitat i fa un discurs del paper de l’artista, a qui veu a la recerca i plasmació de la bellesa circumstancial contrastada amb la bellesa intemporal  i universal dels pintors anteriors a aquesta modernitat.
Serien representants d’aquest trencament, Manet, amb els seus quadres, com ara El Pífano, Un Bar de les Folies Bergère o el retrat de l’escriptor Emile Zola. Més enllà dins aquest inici de la modernitat es trobaria un Picasso, en el moment de produir Les Senyoretes d’Avingo, on hi ha un precubisme, uns plans angulars i sense perspectiva clàssica a la vegada que un apropament a l’art africà.  Igualment Matisse, el pare del Fauvisme, centrat en el color, en la invenció de nous móns. Es tracta d’un període en el qual el concepte encunyat per Bakunin en la política es  trasllada a l’art (Destruir és crear).


Avantguarda:  La base crítica parteix de Guillaume Apollinaire, altre poeta i crític, que fa el manifest de l’art cubista, on afirma que el cubisme per instint és l’art de pintar nous quadres , inspirats no en la realitat visual, sinó en la que suggereix de l’artista per instint i per intuïció.  Una estètica elaborada per Andre Deram i fundada per Picasso.
Les avantguardes es succeeixen en un seguit de moviments: cubisme, neoplasticisme, suprematisme, constructivisme, orfirme, purisme...
Es tracta de nous llenguatges, de noves aportacions.
L’avantguarda surrealista compte amb Andre Breton com autor del primer manifest  surrealista l’any 1924. Coincideix en un període complex, amb l’arribada del nazisme. Breton parla d’automatisme psíquic pur per crear, i Rimbaud defineix el surrealisme com una edat d’or retrobada. Es tracta de la imaginació sense traves,  no només a la pintura o el dibuix sinó en les arts en general.  Miró, amb la seva obra dels anys 20, és una mostra, tot i que sigui una etapa poc coneguda popularment.
Passat l’any 1945 emergeixen les segones vanguardes, amb l’expressionisme abstracte americà i l’informalisme europeu,  on es troben autors com Tàpies.
Tàpies és un autor que cal tenir-ho molt present dins aquest període, i amb la seva mort,  el seguit d’autors, iniciat en Picasso, i que amb consens general es continuava amb  Miro, Dalí i Tàpies, resta ara sense un successor que trobi el mateix recolzament general.
Tàpies va fer una gran aportació  en la branca de les textures. Va ser, a més, un teòric, i un home amb compromís ètic, amb grans contribucions artístiques a nivell internacional, tot i que li va mancar sempre el recolzament del món americà,  perquè va titllar les obres de Tàpies amb certs conceptes negatius,  com “Els murs de Tàpies continuen plorant” o que feia un fals art rural (per l’ús de la palla).  Tapies no va aconseguir tampoc que al mercat de l’art americà i en les seves subhastes d’art,  .les seves obres es cotitzessin per sobre de les  d’altres autors coetanis, com ara Jasper Johns que sempre va estar més valorat , i tampoc va aconseguir la  repercussió d’un Pollock . Tot i així el Guggenheim al Soho li va dedicar una retrospectiva l’any 1995, amb el patrocini del Departament de Cultura de La Generalitat i del Ministeri de Cultura, així com la col•laboració de la Fundació Tàpies de Barcelona i la Galeria Jeu de Paume de París.

 La vanguardia i el Kitsh: Clement Greenberg, escriu aquest assaig l’any 1935 on reflexa l’espant d’observar com es tendeix a la producció en massa i com sorgeix l’art abstracte coma resposta i com a sofisticació, fruit d’una consciència crítica constructiva.  A l’art abstracte la forma triomfa per sobre del contingut. Dins aquesta línia es troben l’informalisme català, el grup El Paso, Millares, Saura...
En l’àmbit internacional trobaríem a Pollock. És un art que tendeix a la grandiositat (format) i que es planteja com a una regeneració.   O trobarem a De Kooning i l’action painting que era el protagonista i el mitja d’expressió pur. Tot i que després aquest autor alternarà l’abstracció amb certa figuració.
Pop Art: La cultura popular dels objectes quotidians.  Arrencant en el concepte creat per Duchamp, es produeix aquesta tendència lligada al concepte que el mitjà és el missatge, i on Andy Warhol despunta. L’ús de productes quotidians, la repetició insistent del mateix objecte, la quasi mecanització de la producció...
A Warhol se li critica una renuncia a l’originalitat i arrel la seva obra “Brillo Box” de 1964 es planteja el dubte si allò és art. “Brillo Box” es tracta de la producció de 400 capses iguals, que reprodueixen les capses dels fregalls Brillo en les quals només la signatura és obra de Warhol, que són presentades en una exposició com si fossin exhibides en un supermercat.

Postmodernisme:  Arthur Danto,  La transfiguració del lloc comú (del que és banal) 1981.   Aquest filòsof que s’endinsa a la crítica de l’art després de veure l’exposició  “Brillo Box”, plasma el concepte que en el procés hi ha un cert teló teòric, que es la base cultural que dona sentit a l’obra d’art.   S’estableix per tant el postmodernisme. Es tracta d’un retorn al passat per citar-lo i deconstruir-lo, es tracta d’adaptació, associació i inspiració.
Dins aquest concepte es troben arquitectes com Mies van der Rohe, Frank O. Gehry ( autor del Museu Guggenheim de Bilbao). Es tracta en aquest cas de l’estètica del fragment, del disseny no lineal, de dislocar i distorsionar, agafant de manera fragmentària referents ja existents.
En pintura  George Baselitz,  en especial l’obra La Senyora Lenin i el Rossinyol, que són 16  quadres que el museu Guggenheim de Bilbao va comprar l’any 2010. (La podeu contemplar al vídeo que s’adjunta ja que fins el minut 1,30 del mateix es pot contemplar aquestes obres i al final podreu veure aquest pintor tot i que  parlant en alemany) Els quadres representen dos homes, en figures invertides.

 En formen part del postmodernisme en Julian Schnabel, amb els seus trencadissos   inspirats per Gaudi; en  Miquel Barceló, amb un art proper a lo primitiu i el descobriment del ‘art de Malí. O en Jaume Plensa qui que sobre una estructura minimalista ofereix un projecte narratiu.
És tracta d’un art sense veritats úniques, sense dogmes.
En el moment actual no hi ha de fet cap moda, ni cap isme que es vagi succeint i substituint l’anterior, sinó una cohabitació de tendències molt diverses, que s’adeqüen l’esperit del temps, on es fonamental el discurs i on l’artista surt i entra d’altres disciplines.

Dolors García Martínez

Comentaris:

Veient l’obra de Plensa del vídeo, s’entén que l’art  per ser interpretat com a tal, requereix que sigui coneguda la seva finalitat, ja que coincideix sovint amb mètodes o tècniques que es poden aplicar des de la comunicació de productes, el marketing o la publicitat.
 Pel que fa a Tapies i la visió del món americà envers la seva obra : Si consulteu el comentari que envers Tàpies hi ha penjat a la web del  Guggenheim a New York, podreu llegir com aquest concepte de murs, es troba força assolit, ja que Jennifer Blessing, qui signa el comentari, diu textualment que “les imatges sembles sovint murs esgarrapats i marcats per la intervenció humana “, però cal no oblidar que – tal com es cita en aquest comentari, Tàpies parlava dels seus “murs com un homenatge o record al martiri i patiments inhumans al que havia sigut sotmès el nostre poble” recollit a l’obra La Practique de l’Art, Paris, 1974)