Imatge tractada informàticament a partir d'un detall d'una foto original de Johntex

Sovint creiem que els sonets de Shakespeare han de ser  els típics cants d’amor omplerts de convencionals referències a la bellesa, però just al contrari sovint batega un àcid sentit de l’humor, o pot ser un rebuig a aquesta mena de metàfores que comporten o una idealització o simplement una mentida interessada per aconseguir allò que es pretén.
Com avui és un d’aquells dies convencionalment escollit per mostrar-se amorós, és també un bon dia per gaudir del punyent ingeni creatiu d’un autor que, com a poc podem dir que és mordaç, al menys en alguns sonets con el 130 o el 138. Malgrat tot sonets d’amor. O d’altres tristos i desesperats, fins arribar a la darrera línia, on acaba per bategar un alè d’esperança.
Posats a fer i ja que aquest és un dia molt anglosaxó i que Shakespeare té molt on escollir aquí teniu alguns sonets cantats o recitats, de vegades per actors coneguts, i a sota – i em perdonareu l’atreviment – la manera en que jo interpreto el seu text.
Que ho gaudiu!

 Sonet 29 de Shakespeare a la pel•lícula Orgullo y Prejuicio (Pride and Prejudice) cantat per Rufus Wainwright
.
Text:
Quan estant en desgracia dels homes i de la fortuna
I en soledat ploro per la meva pobresa
I crido a un cel sord als meus problemes
I em miro a mi mateix i maleeixo el meu destí
I desitjo semblar-me a un altre més ric en esperança
Utilitzat com ell i com ell posseint amics
Desitjant les arts d’aquest home i d’aquest home les seves habilitats
Menys content amb allò amb ell que més frueixo,
malgrat que jo quasi en menystinc en aquests pensaments.
Però si per un casual penso en tu, el meu ànim canvia,
com per a l’alosa quan trenca el dia naixent ,
i de l’ombrívola terra, sonen himnes cap a les portes del cel
Perquè recordar-te,  dolç amor,  aquesta riquesa em porta
Llavors,  no envejo canviar-me ni pels reis.

Sonet 30 – Kenneth Branagh
Quan a les sessions de pensament en dolç silenci
Crido els records de les coses del passat
Sospiro per la manca de més d’una cosa que cercava
I pels vells mals faig noves lamentacions pel meu estimat vell temps
Llavors puc inundar els meus ulls  i deixar-los fluir
Pels apreciats amics perduts en mortes nits sense data
I plora de nou amors que fa molt temps que van desaparèixer
Llavors puc sentir per endavant pena de les penes
I fortament d’Ai! en Ai! fer
El trist compte de penes ja viscudes
Per les quals pago, com ni no hagués ja pagat abans
Però a la vegada penso en tu, estimat amic,
I totes les pèrdues i dolors desapareixen.


El sonet 138 parla de com dos amants es menteixen mútuament.    Interpretat en una versió cantada amb música de jazz.
Quan la meva estimada jura que ella es totalment sincera
Jo me la crec, malgrat que se que menteix.
Pot ser així ella pensi que jo soc un jovenet ignorant
que no coneix les falses subtileses d’aquest món
Tot i que és un pensament banal creure que li semblo jove
Perquè ella sap que els meus millors dies ja han passat
Simplement, jo avalo el que la seva llengua falsament parla
Per tant, tots dos manquem a la veritat
Però,  per què no dir que ella menteix?
O per què no dir que jo soc vell?
El millor vestit de l’amor és l’aparença de veritat
I l’edat en l’amor, s’estima no tenir anys.
Per això,  jec amb ella i ella amb mi
I  gràcies a les nostres mentides ens sentim afalagats .

(lie (jeure) i lie (mentida) són iguals en anglès, amb qual cosa el joc de mots del final del sonet encara incrementa el joc de veritat i mentida del que parla el text.

Altre sonet el núm 130, molt conegut, sembla com a mínim una crítica al costum de comparar la bellesa de l’estimada amb les belleses de la natura. En ell descriu una dona que no es comparable a aquestes belleses però amb la seva realitat no idealitzada l’estima tal com és.
Dues versions per comparar: Alan Rickman i Daniel Radcliffe cadascú individualment i en un altre tots dos a conviants.
.
Els ulls de la meva estimada no són com el sol
I el coral és molt més vermell que els seus llavis
Si la neu és blanca, llavors ella té els pits  foscs
Si els cabells són fins , filferros negres creixen al seu cap
He vist les roses de adamascades, vermelles i blanques
Però no són roses el que veig a les seves galtes
I  en els perfums  hi ha més gaudí
Que a l’alè pudent de la meva estimada
M’estimo escoltar-la quan parla, encara que se
Que la música té un so molt més agradable
Reconec que mai he vist una deessa caminar,
Però la meva estimada, quan camina, ho fa sobre la terra
I malgrat això, pel cel que crec que el meu amor és única!
Com qualsevol de les que falsament  es comparen.
(wire és filferro però pot ser prim o gruixut, per això seguint el sentit del text el primer wires el tradueixo per fins, i el segon per filferro)