Amb "El Farcell" símbol de l'associació de dones de Banyeres.

Rosa M. Calaf ha ofert aquesta tarda un viatge a través de les seves experiències de trenta set anys com a corresponsal arreu, que l'ha portat a conèixer 170 països ( hi ha 192 a l’Assemblea de les Nacions Unides) que des de la seva ment brillant, el seu tarannà inquiet, curiós i insaciable (així és va definir ella mateixa a l’examen d’entrada de l’Escola Oficial de Periodisme a Barcelona) i que reconeix que són tres paraules que la continuen definint.

Pinzellades de les experiències d’una periodista que conserva l’entusiasme de la joventut.
El viatge, com no podia ser menys, ha començat amb una evocació a la seva infantesa, poc comú per a una nena de l’època, envoltada d’un ambient on viatjar era quelcom natural i que va despertar en ella la vocació per conèixer altres països i altres móns.  D’entre aquests records, el del seu avi agafant un gran transatlàntic camí de Nova York , que anys després li vindria a la memòria en veure la pel•lícula Amarcord de Fellini i que gràcies a la seva professió de periodista va arribar el dia en que cara a cara enfront del gran cineasta i la seva dona Giulietta Masina li va poder explicar, per sentir amb delit,  com  el gran director tenia un record similar.

Malgrat haver de fer un relat en primera persona, Rosa M. Calaf  no si identifica amb la nova fornada de tècniques periodístiques que converteixen el periodista en protagonista del reportatge, per ella el periodista ha de ser un pont entre el públic i els móns “distantes y distintos”.

El rera fons d’aquesta xerrada col•loqui ha sigut  evidenciar que amb frustració i impotència la periodista ha copsat sovint fins quin punt la injustícia és present en la vida quotidiana de milers i milers de persones al món, i de la gran paradoxa que es parli de bosses de pobresa quan en realitat el que hi ha són bosses de riquesa en mig d’un gran extensió de pobresa. Ha denunciat les guerres que passen desapercebudes però que omplen de dolor i mort una gran extensió de territoris.

Mapa dels conflictes en 2009

A la superfície algunes històries explicades magistralment, el banc que a Japó a transformat la seva caixa cuirassada en un gran hort on els directius i empleats baixen a conrear enciams i tomàquets cultivats de forma hidropònica. La història de Buthan, un país petit i voluntàriament aïllat on el monarca tenia més present quin era l’índex de felicitat per càpita que no pas el producte interior brut; un lloc on es vesteix amb vestits tradicionals i on fins que no se li va ocórrer l’idea – de nou al monarca, ja que és monarca absolut  - de fer arribar la televisió carregada de programes de l’Índia, no sabien que era la ficció de les pel•lícules i creien que els morts eren de debò i quan els van explicar que era pur teatre van passa a creure que el morts dels telenotícies eren una representació – cosa que va exigir que haguessin de fer cursos per fer entendre la diferència entre el que és real i el que és fictici – un món on ara han hagut d’autoritzar que al menys un dia en setmana la gent es vesteixi amb robes no tradicionals perquè l’influx de la tele, afecta fins i tot al tipus de dinars que ara cuinen les dones que tenen la tele al seu abast i que prefereixen els culebrons a ficar-se a fer carregosos plats de la cuina tradicional.  Rosa M. Calaf ha aprofitat per fer una bona observació perquè “modernitzar no vol dir perdre la identitat” i perquè seria una gran pèrdua que desaparegués la diversitat.

Amb les representants de l'associació de dones "El Farcell"

Rosa M. Calaf, compromesa amb la seva vocació i convençuda que és possible un altre periodisme on les bones notícies – de les moltes coses que cada dia es fan i que ara no es veuen – siguin presents, on es torni a posar el ser persona per davant d'altres interessos.

Ha denunciat la situació que es va viure a l’antiga Iugoslàvia, on des dels mitjans de comunicació servis i croats van anar pujant els nivells d’odi fins acabar per produir matances en persones que s’havien vist i conviscut durant anys, persones que  van matar els veïns, van violar adolescents i van destruir les vides dels que encara que van sobreviure els hi a restat el pes d’aquestes vivències.

Per contra a Canadà preparen els seus infants per poder tenir sentit crític amb allò que apareix al mitjans de comunicació, entre altres coses perquè als darrers anys s’ha barrejat el poder polític, l’econòmic i el control del medis de comunicació, el més evident Berlusconi.

La sala plena de públic gaudint de la conferència.

Activa com mai, malgrat estar prejubilada, es dedica a fer conferències i cursos, amb una agenda densa i extensa. Avui  a Banyeres, demà a Cadis per parlar sobre Medis de Comunicació i Immigració, altre dia d’aquesta setmana a Caixa Forum,  una altre amb col•laboració amb Unicef per parlar de la pobresa... i de tant en tant de nou de viatge, sobretot viatges en cotxe a través de les grans extensions de l’Àfrica, d’Austràlia o de Sud Amèrica, lluny del periodisme de passarel•la i a prop de la vida real dels que viuen en aquests territoris.

Sent com és compromesa amb un periodisme allunyat de la trivialitat i de la superficialitat, que creu en el periodisme com servei a la comunitat, avui més que una conferència em pogut assistir a una classe magistral, i el periodiste i l'estudiant de periodisme que entre el públic eren presents, han sentit de nou revifar la passió que els va moure a optar per aquesta professió.