Es tracte de nens i nenes d’entre 12 i 17 anys, que sense cap companyia arriben a aquest país, bé perquè els han separar de les seves famílies en la travessia, bé perquè són enviats per traficants de persones.

El països d’origen pel que fa al primer trimestre de 2011 són Afganistan, Guinea, República Democràtica del Congo, Somàlia, Rwanda i Iraq. Quant al nombre d’infants ha estat dins aquest trimestre de 483, quasi el triple dels que van arribar al llarg de 2010.

Encara que no es coneixen amb certesa les causes d’aquest increment, s’apunten com a possibles la decisió dels pares per intentar que els seus fills puguin tenir oportunitats en matèria d’educació, o que no pateixin un reclutament militar forçat, o fins i tot que les nenes no pateixin la mutilació genital. Els infants en arribar a Bèlgica reben aliment, refugi, suport psicològic, tractament mèdic, i activitats socials i d’oci, i estudis bàsics.  Passen de dos a quatre setmanes en algun dels centres d’acollida on s’elabora un primer perfil mèdic, psicològic i social. Més tard són enviats a centres col•lectius on se’ls manté en àrees separades dels adults i on tenen el seu propi equip d’educadors i supervisors.

Molts d’aquests infants tenen tristes experiències i sovint la seva travessia fins arribar és llarga, fins i tot de quasi un any, com és el cas de Azlan, un noi que va arribar amb l’ajuda de traficants de persones i que va declarar a l’ACNUR que “quasi li havien matat pel camí.”

Fuentes: ONU i Alertnet (The world’s humanitarian news site)