Dret, política i societat han estat sempre lligats, de tal forma que el Dret és reflexe i eina de la política i plasma la realitat social de cada època. Ha estat també un reflex de les idees, les ideologies i les creences.

L’existència de lleis ha estat també lligat a la existència de societat organitzades, i mostres ens han restat en els textos escrits mesopotàmics, egipcis, i evidenment grec i romans, pel que fa a la nostra referència cultural mediterrànea i judeo-cristiana.

Pel que fa al dret de l’Europa continental occidental existeix un lligam volgut amb una resta (de fet una molt petita mostra) del que havia estat el dret a l’imperi romà.

A la Roma Republicana (510 aC – 27 aC) hi havia una concepció de la “maiestà”, és a dir de la  sobirania popular,  que va minvant des d’ August entre el 27  i el 23 aC  (a qui nomenaven Princeps) quan aconsegueix rebre la delegació “lex imperio” del Senat per a poder generar “constitucions” que són com la llei, i que van ser la porta d’entrada del poder unipersonal (concentrat en una sola persona)  i que farà que pas a pas els següents emperadors vagin incrementant el seu poder en contra d’aquella “maiestà” que es va esvaint; tant és així que Ulpià al segle III de la nostra era va resumir-ho i certificar-ho en dir “allò que plau al Princeps té força de llei”.

El canvi no era petit, la llei l’havia creat el poble a les assembles populars, en aquells moments la llei restava identificada amb la voluntat del Princeps, havia esdevingut l’expressió d’un poder absolut,  en el Princeps.  Ja no són només les constitucions que emet el Princeps les que tenen valor com de llei, havien esdevingut lleis, i no només les constitucions, també la resta de formes d’expressió de la voluntat del Princeps, com les epístoles (cartes), mandats, edictes, etc. també eren una expressió de la llei.

Havia estat Aurelià al 235 qui havia iniciat aquest canvi de manera formal, al no demanar cas per cas els poders al poble (la delegació “lex imperio”) perquè entenia que si li havien donat una vegada era perquè la fes servir per sempre,  però va ser en temps de Dioclecia quan aquest canvi  es consolida de forma que passa a ser a la pràctica una monarquia absoluta de forma que ara ja no es parlarà de Princeps sinó de “Dominus et Deus”, amo i senyor,  de manera que fins i tot al període – que es va iniciar al 235 i va arribar fins el 476 – es passarà a denominar Dominat.



(Continuarà: dilluns 11 d’abril Del Dominat a la Caiguda de l’Imperi Romà)