La Llenceria a través dels temps.
de març 16, 2011 |
| Conxita Solans històriadora i membre del Centre d'Estudis del Baix Llobregat (esquerra) i Pilar Tarrada, Secretaria de l'Institut d'Estudis Penedesencs, qui va presentar l'acte. |
Es probable que la roba interior femenina actual ens pugui dur a pensar que sempre ha existit una visió de comoditat i una certa coqueteria en aquesta mena de vestuari que la dona ha dut al llarg de la historia, res més errat. El que si és cert però, és el fet que sempre ha estat un signe de la mena de societat que es vivia en cada un dels moments.
La historiadora Conxita Solans del Centre d’Estudis del Baix LLobregat ha indagat en com s’han vestit les dones al llarg del segles, especialment en com ha estat la seva roba interior, i ofereix en la seva xerrada un recorregut no només per el que pot semblar un fet incidental – roba interior femenina – sinó sobre la posició de la dona a la societat, tant en els moments en que recuperava l’existència de la seva realitat biològica femenina com quan en una negació d’aquesta havia d’amagar-la o aixafar-la; o de com havia de deformar el cos a la recerca d’una artificial bellesa impossible a base de corses i altres instruments que mirats des de la distància i des de les seves conseqüències sobre el cos de les dones, podrien ser considerats veritables objectes de tortura.
Escultura, pintura i restes de roba trobades a les tombes són fonts de com han vestit les dones a les diferents cultures que s’han desenvolupat al llarg de la història
Mirinyacs, polissons i “guardainfantes”.
El “guardainfantes” era un artilugi que es feia servir per donar vol a les faldilles a la cintura, de manera que les dones embarassades podien ocultar el seu estat.
El Mirinyac era un estri per donar molt de volt a les faldilles, que podien portar a més de la cotilla i del “guardainfantes”, de manera que la dona que ho portava necessitava un grup de criades per poder ser vestida (veure imatge de com s’havia de fer)
De la Cotilla al Cosset i al sostenidor
Segons Claudio Martínez professor d’Història de la Moda de la Universitat de Palermo va ser Catalina de Medicis al segle XVI la que va imposar l’ús de la cotilla.
Sens dubte ha estat la peça de roba més notable i representativa de la roba interior femenina fins el segle XX. De vegades per amagar totalment els pits de les dones, sota una veritable taula que els aixafés, d’altres evolucionava per deixar a la vista un bon escot, però en qualsevol cas sempre a base de prémer la cintura de manera inversemblant, de forma que sovint era causa de deformacions i d’esterilitat. Per molt que van haver metges que advertien de l’aberració que suposava la cotilla continuava sent un element indispensable.
A la primera guerra mundial Estats Units va recomanar a les dones deixar el seu ús, per raons d’economia de guerra, ja que van calcular el nombre de vaixells que podrien fer-se amb les 28.000 tones de metall que portaven les cotilles, i van considerar que era millor fer vaixells que no que les dones portessin cotilles.
El cosset va suposar una alliberació del cos de la dona, tot i que ja per aquell temps ja s’havien fet diverses invencions per crear sostenidors.
Aquí teniu un enllaç molt interessant sobre la història de la cotilla amb images molt descriptives.
Racionalitat anglesa
L’any 1881 Florence Wallace Pomeroy, coneguda com a Lady Harbeton va fundar un moviment per a la racionalització del vestir de la dona, en una protesta contra qualsevol estri i moda que deformi la figura, limiti els seus moviments o perjudiqui la seva salut. Les seves premisses eren que la roba servis per facilitar el moviment, que no hi hagués pressió en cap lloc del cos, ni pes innecessari, que a més havia d’estar repartit de manera equilibrada i uniforme, tot això per aconseguir que la gràcia i la bellesa estiguessin combinades amb la comoditat i la conveniència. Va crear també la “Lliga de la faldilla curta”, una faldilla que havia d’acabar a 5 cm. del terra, per tal que es pogués utilitzar lliurament les extremitats.
Evidentment a Lady Harbeton la van titlla d’excèntrica, i les pròpies dones la miraven sovint malament, existeix l’anècdota que va participar a una sortida del Cyclists’Touring Club i la propietària del restaurant on va anar a dinar no li va voler servir menjar perquè duia uns pantalons bombatxo i una jaqueta de tall masculí; Lady Harbeton va portar a judici a la propietària del restaurant, però va perdre el judici.
Per veure més informació sobre l’evolució dels vestit (en anglès)
En aquest enllaç trobareu molta informació sobre la història de la moda
0 comments