---

David Dixon
Colomes de la Pau
Albert Bridge House - Manchester Central Convention Complex
Data: 14 juliol 2018

---

Ir a versión en castellano

Go to English version

Deia Pau Casals que la música era el camí diví per dir coses boniques i poètiques al cor.

Escoltem música, interpretem-la i difonguem-la, per ajudar a que les coses boniques i poètiques s'estenguin quant més millor. I que ens hi serveixi per fer un clam per la pau i l'harmonia; que ens ajudi a desenvolupar la capacitat de conviure i el respecte pels éssers vius.

La música escollida com a la nadala aquest any és El Pessebre, l'oratori que va composar Pau Casals.

(Un oratori és una composició que inclou orquestra, cor i solistes, però tot i la seva durada i que conté una història, no s'escenifica en forma de representació, és una peça pensada per a concert).

---

Pau Casals
Oratori El Pessebre
1943 - 1946
Poema de Joan Alavedra
Es va estrenar a Acapulco, Mèxic, el 17 de desembre de 1960
Compartit a YouTube per Roberto Jo
Amb data 14 de gener de 2016

---

María Dolores García Martínez
esguarddedona
Nadal 2025

 

Conjunt de guitarres Escola Municipal de Música Pau Casals -  El Vendrell Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio)

María Dolores García Martínez
(esguarddedona)

Versión castellano

English Version

>

Visca la música de cambra!

Tercer concert

Diumenge 13 de juliol 2025

Auditori del Tívoli 

(Escola Municipal de Música Pau Casals - EMMPAC)

Concert d’alumnes de l’Escola Municipal de Música Pau Casals (EMMPAC) recordant Pau Casals i els seus amics.

Amb la participació de Jaime Laredo

El programa del concert i els intèrprets

• Conjunt de guitarres

Cançons espanyoles antigues,
recollides per: 

Federico García Lorca (1898 - 1936)

Nana de Sevilla, popular
(arr. Adrià Galindo)

Los cuatro muleros, popular
(arr. Maria Elena Casañas)

Las morillas de Jaén, popular
(arr. Àngel Agulló)

La tarara, popular
(arr. Jorge Cardoso)

Enric Granados (1867 - 1916)

Danza española núm. 6
Rondalla aragonesa
(Arr. Enrique Lop)

Conjunt de guitarres en un moment de la seva actuació Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio)

• Anna Casellas (flauta)

• Almudena Menor (piano)

Gabriel Fauré (1845 - 1924)

Sicilenne. Op. 78

• Ferran Herrero (piano)

• Alexander Reimer (piano)

Piotr Ilixt Txaikovski (1840 - 1893)

El Vals de les Flors (El Trencanous)

Ferran Herrero i Alexander Reimer Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio)

• Ingrid Merino (viola)

• Oriol Borrell (piano)

Johann Wenzel Kalliwoda(1801 - 1866)

Nocturne n. 3 Op 186, per a viola i piano

Giovanni Battista Pergolesi (1710 - 1736)

Nina

Ingrid Merino (viola) i Oriol Borrell (piano) Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio)

• Arnau Bassas (clarinet)

• Simón Alonso (piano)

Witold Lutoslawski(1913 - 1994)

Dance Preludes

Arnau Bassas (clarinet) i Simón Alonso (piano) Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio)

Vídeo d'un assaig de Simón Alonso a l'escenari de l'Auditori del Tívoli que es troba a l'EMMPAC

La trobada amb Jaime Laredo

Un dels aspectes a destacar d’aquest concert va ser la trobada dels estudiants i el públic amb Jaime Laredo, saber les seves opinions, conèixer de les seves experiències i rebre els seus consells, a més de poder sentir-lo tocar. Li va acompanya la seva esposa i gran violoncel·lista Sharon Robinson.

Jaime Laredo i Sharon Robinson Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio) 13 juliol 2025

Laredo i Robison són dos músics molt actius i respectats. Són coneguts i reconeguts tant als escenaris com per les seves activitats docents. De fet, a tall d’exemple, poques setmanes després d’aquesta trobada amb els estudiants de l’EMMPAC van oferir a l'Oberlin College & Conservatory (Pennsilvanià. EUA) una classe magistral conjunta, que a més a més era de lliure admissió.

Un concert on García Lorca i Enric Granados eren protagonistes

El conjunt de concerts del Festival s’aplegava dins una mateixa definició compartida: “El fruit de l’amistat”, raó per la qual no deixa de ser interessant comprovar la relació entre Pau Casals amb Federico García Lorca i especialment amb Enric Granados, perquè és sabuda la gran amistat que tots dos Mestres van mantenir.

Federico García Lorca (1898 – 1936)

Federico García Lorca Granada, 10 de febrer de 1919 Autor de la foto: desconegut Col·lecció Fundación Federico García Lorca Domini públic

Per establir el lligam entre Pau Casals i Federico García Lorca cal citar el filòleg Jaume Figueras i la seva conferència l’any 2018, dins les celebracions del Mes Pau Casals de l’Associació Musical Pau Casals del Vendrell, que aleshores estava presidida per Jordi Guitart.

Enllaç al vídeo de la televisió del Vendrell on es recull l’acte inaugural del Mes Casals i on es va desvetllar quan i on es van poder conèixer Lorca i Casals.

Per a Jaume Figueras, Lorca i Casals es van poder conèixer durant un acte d’homenatge a Margarida Xirgu (1888 - 1969), el 23 d’octubre de 1935 al Teatre Olímpia. Seguint aquesta pista, pot aportar llum una carta que Casals va enviar a Xirgu on podrien haver referències en relació al poeta.

Tal com va destacar Figueras a la conferència i com es recull al vídeo abans citat, tant Lorca com Casals estaven decidits a què els clàssics poguessin arribar a les classes obreres, Lorca en l’àmbit del teatre amb “La Barraca”, Casals en l’àmbit de la música, amb l’Associació Obrera de Concerts”.

Tanmateix, la historiadora i tècnica de Cultura Àngels Santacana, a la presentació del que anava a ser el mes Pau Casals d’aquell octubre de 2018, va informar que existeix una fotografia on són Casals i Lorca, feta a l’Uruguai i per tant, de ben segur es van conèixer.

Enllaç al vídeo de la Televisió del Vendrell on s'informa de l'existència de la fotografia citada .

Enric Granados i Campiña (1867 – 1916)

Enric Granados i Campiña 3 de maig de 1914 Autor de la foto: Agence de presse Meurisse Bibliotheque Nationale de France Domini públic

Casals i Granados es van conèixer l’any 1891. Casals tenia quinze anys, Granados vint-i-quatre, malgrat la diferència d’edat van esdevenir grans amics. Pocs anys més tard, el 1897, ells dos, junt amb el violinista Mathieu Crickboom (1871 – 1947), farien una gira de concerts per Espanya.

Enric Granados i Pau Casals Entre 1895 i 1900 Autor de la foto: Antoni Esplugas i Puig (1852 - 1929) Arxiu Nacional de Catalunya (Generalitat de Catalunya) Placa de vidre, negatiu de gelatina de plata Domini públic

La seva amistat es va veure estroncada amb la mort de Granados el 24 de març de 1916.

Poc abans d’aquesta tragèdia Casals s’havia reunit amb Granados a Nova York on s’anava a estrenar “Goyescas”. Granados no es trobava bé, fins el punt que no podia ocupar-se personalment de molts aspectes de l'estrena de l'òpera.(Juan Ramon Jiménez que també estaba a Nova York a inics de 1916 explica que Granados vivia amb angoixa i por constant; i l'esposa de Granados, Empar Gal, va escriure als seus fills amb data 8 de gener dient que a Granados se li havia agreujat la neurastènia).

Tanmateix, Casals i Granados van oferir un concert pels Amics de la Música de Nova York el 23 de gener de 1916 poc abans de l'estrena de "Goyescas".

De la gran amistat que sentia Casals per Granados, trobem un testimoni a El País on Pablo L. Rodríguez, publicava el 27 de març de 2016 un article titulat “El trágico abrazo final de Enrique Granados y su mujer”, on diu que Pau Casals va ser, sens dubte, qui més suport li va donar d’entre tots els espanyols.

Granados un cop produïda l’estrena de "Goyescas" el 28 de gener de 1916, al Metropolitan Opera House, va endarrerir el viatge de tornada a Europa que ell i la seva dona tenien previst pel 8 de març, per tal d’actuar davant el president Woodrow Wilson (1856 - 1924) a la Casa Blanca.

Quan van retornar a Europa van fer escala a Londres i des d’aquesta ciutat viatjaven cap a França quan el vaixell va ser atacat. Es tractava del vapor de viatgers Sussex que va ser torpedinat pel submarí alemany UB-29, en aigües del Canal de la Manega quan es dirigia a Dieppe (França), eren les 14:50 del 24 de març de 1916.

Els supervivents van poder resistir sobre una part de la popa del vaixell perquè no es va enfonsar ja que era estanca i va navegar a la deriva 32 kilòmetres, fins que un vaixell de pesca francès els va veure i es va iniciar el rescat. Aquesta part del vaixell que no s'havia enfonsat va acabar sent remolcat fins a Boulogne (França).

Tot i que hi ha fotos de les restes del vaixell, pot ser que el que produeix un impacte més emocional sigui aquest dibuix de James McBey (1883 - 1959). La làmina es troba al web del National Maritime Museum, Greenwich (Londres)

Hi havia tres-cents vuitanta persones a bord, dels quals van morir un total de cinquanta, entre els que van ser víctimes de l’impacte, i els que van morir ofegats, bé perquè van caure a l'aigua per la onada aixecada per l'explosió, bé perquè es van llençar a l'aigua per por.

El corresponsal de la United Press International John H. Hearley va escriure un informe explicant com van succeir els fets.

Enllaç a una fotografia presa al vaixell després de ser torpedinat
Enllaç a la crònica de Hearley, en anglès

El govern alemany va negar el fet, però les restes del torpede i les declaracions dels testimonis van portar a que ho haguessin de reconèixer, però van adduir que havia sigut un error del comandant del submarí. Tot plegat va donar lloc a la denominada “Promesa de Sussex” per la qual els alemanys no enfonsarien vaixells no militars, però no va ser realment aplicada.

Junt amb Granados va morir la seva esposa Empar Gal. Tenien sis fills que van quedar orfes. Dins d'aquelles extranyes coincidències que passen a la vida, com podeu llegir a l'article "El trágico final de Granados: naufragio por tocar en la Casa Blanca" de Jesús Ruiz Mantilla, publicat a El País el 22 de novembre de 2018, el mateix dia de la mort de Granados i Empar Gal i Lloberas (1870 - 1916) [1], Arthur Rubinstein (1886 - 1982) va tocar "Goyescas" al Palau de la Música, i al concert eren presents els fills de la parella, que no tenien encara notícies de la mort dels seus pares.

[1] Empar Gal era la gestora de l'agenda musical del seu marit, era un pal de paller a la vida de Granados, en tots els aspectes emocionals i pràctics.

Un concert a benefici dels fills de Granados

El 7 de maig de 1916 Casals participarà, amb Maria Barrientos (1994 – 1946), amb Fritz Kreisler (1875 - 1962) amb Ignacy Paderewski (1860- 1941), a un concert al Metropolitan Opera House, a benefici dels fills d'Enric Granados i Empar Gal.

L’esposa de Paderewski, Helena Maria Paderewska [1] va donar cent nines fetes per refugiats polonesos per tal d’ajudar els fills d’Enric Granados i Empar Gal. Paderewska, junt amb l’esposa de Casals en aquells temps, Susan Metcalfe (1878 – 1959) i l’esposa de Kreisler, Harriet Lies (1869 - 1963), es van posar a vendre-les a diverses portes d'accés al teatre.

Helena Paderewska (1856 -1934 ) era d’origen polonès. Va ser una persona extremadament activa per ajudar el seu país i les seves gents. Entre els seus projectes per fer realitat el finançament per aquests objectius cal destacar la confecció de nines, que es venien per obtenir-ne recursos. (Està documentada l’existència d’aquestes nines al menys des de 1914). Amb l’ajuda dels immigrants polonesos als Estats Units va fundar la Creu Blanca Polonesa, i va aconseguir 20.000 voluntaris per ajudar els refugiats de la Primera Guerra Mundial. La seva biografia és un testimoni del seu total lliurament en aquesta tasca en favor de Polònia, que va continuar acabada la guerra. Gràcies a les seves iniciatives es van formar metges i infermeres, també va fundar l’Escola Agrícola al nord-est de Polònia. Així mateix va acollir exiliats a la seva casa a Suïssa.

---

Fotografia de les nines fetes pels refugiats polonesos a Paris
Eren venudes a benefici del Fons d'Ajudes per a les Víctimes de la Guerra a Polònia
Datada: 1915
Autor: Bain News Service
Domini públic

---

A l’article ”The Death of Enrique Granados: Context and Controversy” (La mort d'Enric Granados: context i controvèrsia) de Walter Aaron Clark (publicat a Anuario Musical, n. 65, gener – desembre 2010) es descriu com va ser el final del concert d'homenatge: Tot a les fosques, una espelma sobre el piano i Paderewski tocan la Marxa Fúnebre de Frédéric Chopin (1810 – 1835), mentre el públic restava en silenci.

Casals, impactat per la mort de Granados, ho va expressar amb un frase en la que afirmava que aquell tràgic esdeveniment simbolitzava per a ell que la guerra era un desperdici i una bogeria. La frase textual és: "This tragic event symbolized for me the waste and madness of the war" es troba recollida a "Joys and Sorrows. Reflections by Pablo Casals". (Alegries i penes: Reflexions de Pauo Casals). Una obra on Casals parla de la seva vida. El llibre es va escriure a partir dels enregistraments que havia fet Albert E. Kahn, i es va editar l’any 1970 per Simon & Shuster.

Enric Granados tocant el piano Escultura d'Ismael Smith (1886-1972) Obra de l'any 1908 Museu Pau Casals Foto: María Dolores García Martínez (esguarddedona)

D'aquesta relació d'amistat i de col·laboració musical entre Casals i Granados podem trobar un exemple recollit al llibre “Enrique Granados in context / Enrique Granados en contexto” (Asociación Cultural LEAL, 2020) on en el capítol que porta el títol “Enrique Granados y Pau Casals. Una larga amistad y la construcción de un repertorio para violonchelo", escrit pel musicòleg Xoán M. Carreria (1954) i pel divulgador musical en xarxes socials Josep M. Rebés (1955) es descriu l'abast tant de l'amistat com de la col·laboració musical.

Altre testimoni d’aquesta amitat va ser l’exposició “Contrapunt. Enric Granados – Pau Casals” que va ser exhibida del 2 de desembre de 2004 al 23 de gener de 2005 a la Sala Polivalent del Museu Pau Casals i que després va fer un recorregut itinerant per diferents poblacions de Catalunya. Al programa de l'exposició trobem el següent paràgraf:

"Aquesta mort prematura significaria la fi terrenal i la continuació espiritual d’una amistat en forma de contrapunt, que converteix una vegada més les figures de Granados i de Casals en excepcionals.”

---

Vídeo sobre l’exposició “Contrapunt: Enric Granados – Pau Casals” amb nombroses fotografies d’ambdós
Fundació Pau Casals
Producció vídeo: Linus Urpí
Música: Enric Granados. Goyescas, H. 71. Intermezzo
(Arr. Gaspar Cassadó (1897 - 1966) per a violoncel i piano)
19 abril 2021

---

Les relacions de Casals amb la resta de compositors del programa

Gabriel Fauré (1845- 1924)

Hi ha una foto on apareixen Fauré i el trio Casals-Cortot-Thibaud, dedicada i signada; va ser feta després d'un assaig a l'Ecole Normale de Músique. El trio va interpretat el 21 de juny de 1923, davant el compositor, la que seria la seva penúltima obra, Trio Op. 120. De nou trobem que les fonts ens parlen d'una amistat sincera entre Casals i Fauré.
Cal afegir que Casals va fer un adaptació de l'obra de Fauré "Après un rêve" al violoncel.

---

Gabriel Fauré: Après un revê
Pau Casals, violoncel - Nikolai Mednikoff, piano
1927
Compartit a YouTube per Classics&Opera
amb data 20 de març de 2023

---

Piotr Ilich Txaikovski (1840 - 1893)

No ens consta que Casals conegués personalment a cap dels altres compositors que van formar part del programa del concert. Si que coneguem que Casals va enregistrar obres de Txaikovski.

La seu del tercer concert del FIMPC 2025: l’Escola Municipal de Música Pau Casals

La vocació de formar joves músics i la d’oferir l’oportunitat a les persones de totes les edats per aprendre música.

L’Escola de Música Pau Casals del Vendrell (EMMPAC) neix de l’energia vital que al Vendrell existeix entorn a la música i de l'entusiame i tenacitat de les persones que la van canalitzar per convertir un somni en una realitat.

L’escola és un centre públic municipal que va iniciar les classes el 3 de febrer de 1986. Prèviament es va establir un conveni amb la Generalitat de Catalunya i també es va comptar amb suport de l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona.

---

Façana de la primera seu de l'EMMPAC del Vendrell al carrer Isidre Ribes
Foto: Carlota Baldrís

---

Quant a l’elecció del seu nom, no va haver cap dubte: Pau Casals. Era lògic perquè a més el projecte de l'escola no deixava de ser una nova fita que es plantejava des de l’Associació Musical Pau Casals impulsada per Josep Altet i Font (1920 – 2003) (medalla de l’ONU, Creu Sant Jordi, 1999 i Fill Predilecte del Vendrell, 2010).

La primera seu de l’escola va radicar al carrer Isidre Ribes, un immoble de 300 m2 que va arribar a acollir 300 alumnes; però l’èxit del projecte i la continuada demanda de noves places per estudiar va fer que l'escola necessités més aules i més professors. Els primers professors van ser l’Albert Solé, qui va ser el primer director de l'escola, la Carlota Baldrís, qui va ser directora anys més tard, la Margarita Güell, violí i l'Andreu Guasch i Padró, piano.

---

Visita de Marta Casals Istomin i del violoncel·lista Mstislav Rostropovich (1927 - 2007) a l'EMMPAC
La fotografia mostra la trobada amb el Cor de Veus Blanques, que anava a actuar, dirigit per Montse Meneses, als actes del sepeli d'Eugene Istomin el 16 d'octubre de 2003, al cementiri del Vendrell
Foto: Carlota Baldrís

---

L’actual edifici que acull l’EMMPAC, amb l’àrea de classes i activitats, l’Auditori del Tívoli (capacitat 333 persones) i l’auditori Cohi Grau (capacitat 120 persones) [1], sala polivalent (capacitat 60 persones) i la biblioteca; es troba en el mateix emplaçament que va ocupar El Tívoli, un espai on es feien tota mena d’activitats culturals i recreatives, com ara balls, a la vegada que també va ser seu esportiva del Club d’Esports Vendrell, a més d'oferir servei de cafeteria; però que és principalment recordat per la seva sala de cinema.

[1] Agustí Cohi Grau (1921 - 2012) fill del Vendrell, compositor, músic i pedagog; Va crear la beca Cohi Grau, que des de 2005 s'atorga a un alumne o un conjunt de l'EMMPAC

De cinema a escola

El Tívoli va iniciar les seves activitats el 1876 i va deixar de funcionar a inicis dels anys 90 del segle XX. A principis de 2002 es van iniciar les negociacions amb els propietaris per tal d’adquirir el Tívoli, enderrocar-lo i construir la seu de la escola de música. El 2003 la propietat passa a ser de l’Ajuntament. En el curs 2009-2010 la nova seu de l’escola és un fet.

---

Façana de l'actual seu de l'EMMPAC
Foto: Linus Urpí

---

Finalment, el 21 de juny de 2010 se celebra l’acte inaugural amb Lluís Claret (1951) i Marina Rossell (1954) i amb el Cor Zóngora, nascut a l’escola, amb la presència de qui era aleshores el conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall. L'escola en aquells moments tenia 345 alumnes i 23 professors.

---

Auditori del Tívoli
Foto: Linus Urpí

---

Un dels motor cultural del Vendrell i la comarca del Baix Penedès

Amb motiu del 30è aniversari de l'EMMPAC es va estrenar la Cantata “L’Ànell Màgic” d’Albert Solé, amb la participació de 200 cantants, 50 músics (entre alumnes i professors), tres solistes, més els ballarins provinents de l’Aula de Dansa de l’escola. La direcció de la cantata va anar a càrrec de Montse Meneses; qui va estudiar a l’EMMPAC, i posteriorment als Conservatoris de Tarragona, Badalona i Barcelona. Avui Montse Meneses és directora del Cor de Noies de l’Orfeó Català, a més del cor Veus Blanques, del cor Zóngora i la Coral Cantiga de Barcelona

L’experiència de crear una cantata es va repetir per celebrar els 35 anys. Aquest cop l’obra va ser de Xavier Sanjuan (lletra) i amb música de Jordi Cornudella, el nom de l’obra : “Tot és música”. Va ser interpretada el juny de 2022, i va ser enregistrada per RTVelVendrell.

L’EMMPAC continua avui el seu camí, sempre a la recerca d’oferir noves i millors oportunitats a qui vol aprendre música amb un alt nivell de qualitat i amb una relació directa amb el valors defensat per Pau Casals, i fent realitat dia a dia aquella idea del Mestre en que afirmava que la música és la manera divina de dir coses belles i poètiques al cor.

Avui al capdavant de l’escola es troba Emi Recasens Collado qui és la directora i Xavi Font Rius com a cap d’estudis; amb un equip humà que ofereix formació vocal i en instruments, a més de dansa.

Alguns noms propis indeleblement lligats a l'EMMPAC

Per fer realitat aquest projecte hi ha dos noms que van ser motor i ánima, sense permetre’s defallir: Albert Solé i Carlota Baldrís. Tots dos a més a més han estat directors de l’escola i professors.

Albert Solé a qui l’any 2023 se li va dedicar un acte per tota la seva vida dedicada a la música i al Vendrell, tot i que la música no fos la seva professió, (i això que és un molt bon pianista, un magnífic director de cor, i ser, a més a més, compositor).

Carlota Baldrís, compositora, professora de llenguatge musical i d’harmonia, va ser directora de l’EMMPAC de 1998 a 2010, i continua sent professora a la mateixa des de 1986.

La seva constant preocupació per fer palès el paper de la música en el desenvolupament intel·lectual i emocional i fins i tot en les respostes del nostre cervell l'ha plasmada en un seguit de seminaris celebrats els darrers anys al Museu Pau Casals, amb col·laboració d’especialistes com Jordi Jauset i Eduard Ramos, com ara:
"Un viatge emocional: les suites per a violoncel de Bach"
"Comunicació, música i emocions"
"Neuromúsica, emocions i benestar"
"Com impacta la música en el nostre cervell"

Com a compositora és incasable, sempre amb nous projectes, a tall d’exemple composicions com Cançó de l’Estrella, musicant lletra de Jacint Verdaguer (1845 - 1902)

---

Coral Polifònica de Vilafranca del Penedès Direcció: David Hernàndez Piano: Miquel Villalba (26-12-2022)

Altre exemple és el reconegut Oratori Àngel de Tobies, que en cita textual del text que acompanya el vídeo és:

...”un cant a la vida, la pau i la conservació del planeta. Un viatge emocional i una reflexió sobre la humanitat, la vida i la mort, a partir de la veu d’un àngel, un ésser mig celestial i mig terrenal, que observa la terra des del seu campanar. Una peça que evoluciona cada vegada que s’interpreta, una experiència transcendental, que va ser recomanada per la UNESCO pel seu missatge de pau i respecte al planeta Terra i pels seus valors universals.”

---

XVIII Festival de Música Religiosa de Vic Església de l'Escorial de Vic Direcció: Montserrat Meneses (11-04-2022)

Un altre dels seus projectes, va ser crear una composició per a cada una de les 38 flors del llibre “Viatges i flors” de Mercè Rodoreda; en un projecte d'art transversal amb Nati Soler que va escriure 38 relats sobre aquestes flors, Camil·la Pérez Salvà que va crear 38 aquarel·les sobre aquestes flors i Esperança Cases Prats qui va crear 38 perfums. Altre exemple d'art transversal on va participar Carlota Baldrís va tenir com a inspiració la pedra seca.

Detall del programa/cartell

Portada del llibre escrit pel doctor en Història Mn. Josep Baucells i la doctora en Filosofia i lletres Maricarmen Gómez  Muntané Editat per l'Associació Francesc Valls en col·laboració amb la Catedral de Barcelona

Com passa el text sibil·lí a ser una composició musical titulada “El Cant de la Sibil·la”?

Sam Barret al seu treball "Music and writing: on the compilation of Paris Bibliothèque Nationale LAT. 1154" (Llatí 1154  és el nom que rep un manuscrit que recull entre d'altres els versos de la sibil·la: "Iudici signum"), en parla dels diversos escribes que van poder intervenir en el texto, i com s'ha escrit la notació musical del mateix, si bé no permet una datació exacta, però el situen abans del segle XI. La notació musical són punts i accents, no se sembla en res a un pentagrama, per això és fàcil que puguin haver estat escrites amb posterioritat al text. 

A la Biblioteca  Nacional de França al resum que acompanya la fitxa d'aquest manuscrit en llatí (núm. 1154) s'indica que és del segle X, amb notacions musicals que "aparentment són a l'aquitana". 

La signatura de la BNF També cita a Higini Anglès i "La música a Catalunya". Afegeix que el manuscrit procediria d'un monestir dedicat a Sant Martí [Limoges] i que el segle XI s'hauria adoptat pel de Sant Marçal de Limoges.  També indica que el manuscrit va ser relligat al segle XVIII amb cuir blau amb l’escut d’armes real (les tres flors de lis dels Borbons).

 

Tot plegat porta a poder dir que com a mínim des del segle X existeix documentat el Cant de la Sibil·la i que com molt tard el segle XI ja estava musicat,  però hi ha d'altres manuscrits de data similar, a la península ibèrica, com després veure'm. 

 

El Cant de la Sibil·la es va fer popular a diversos territoris d'Europa i arribaria a haver una gran varietat de formes d’interpretar-lo, perquè el Cant de la Sibil·la és representació teatratilizada, és un drama religiós.

El Concili de Trento (sessió 23, del 15 de juliol de 1563, a la nau central de la Catedral de Sant Vigil de Trento) Autor desconegut (anteriorment atribuit a Ticià i a Tintoretto) Data de creació: Segle XV, segona meitat Museu del Louvre (però no està exposat) (El quadre havia sigut propietat del rei francés Lluís XV) (darrera actualització dades 02.05.2025)

El Cant de la Sibil·la queda prohibit!

 

El Concili de Trento (1545 -  1563)  va prohibir el Cant de la Sibil·la. Els bisbes eren els responsables de fer realitat la prohibició, però van haver dos llocs on no es va deixar de canta: Mallorca i l'Alguer i també altre font cita que a Braga, a Portugal també es va mantenir.  

Planxes d'impremta, eina per marcar les planxes i partitures del Cant de la Sibil·la de Mallorca  Museu de la Música de Barcelona (21.11.2013) Foto: Enfo  Llicencia CC 3.0

La pervivència malgrat la prohibició: Mallorca, l'Alguer i Braga 

 

A Mallorca de versions del Cant de la Sibil·la sense música es coneixen el Llibre dels bons amonestaments d'Anselm Turmeda, de l'any 1398 o el Breviarium Majoricensis Ecclesiae imprès a Venècia, 1506.

El referent més antic amb musica el Ministeri de Cultura diu que és del XIV, conegut com "Cantoral de  la  Concepció",  el Ministeri de Cultura diu que va trobar el 1908, data que també apareix al Butlletí Oficial de les Illes Balears). 

 

En aquest Cantoral consta "Al jorn del Judici", que ocupa els folis 84v-86v amb notació quadrada gregoriana sobre pentagrama. D'altre costat Felip Pedrell  al seu "Cancionero musical español" publicat el 1922 apareix-  a la secció setena del primer volum - el Canto de la Sibila, en el qual cita en relació concreta a un manuscrit que procedia de la parròquia de Manacor i que li va ser facilitada una versió d'aquesta proporcionada per  el seu "malogrado amigo [Antonio ] Noguera" (1860 - 1904; compositor i musicògraf) , i que instrumentada per violoncel i viola la va donar a conèixer a una conferència concert en octubre de 1892,  amb motiu del Descobriment d'Amèrica, a l'Ateneu Barcelonès, i que va publicar aquesta composició al núm 29 de la "Ilustración Moderna" del 17 de desembre de 1892.  (Pedrell va ser mestre de musicologia d'Higini Anglès). 

Més endavant al mateix llibre cita textualment 

Andando  el  tiempo,  en  1908,  se  tuvo  conocimiento  de que  en  un  antiquísimo  libro  encontrado  en  el  Convento  de  la Concepción  de  Palma  de  Mallorca,  y  procedente,  al  parecer, del  antiguo  convento  de  Santa  Margarita,  de  la  misma  capital,  había  un  Canto  de  la  Sibila,  el  más  antiguo  de  todas las  versiones  hasta  entonces  conocidas  en  Mallorca

Antoni Nughes a "El Sínode del Bisbe Bacallar. L'Alguer. Església i societat al segle XVI" ens diu que a Mallorca el bisbe Diego Arnedo va prohibir el Cant de la Sibil·la el 1572 i que s'havia recuperat el 1575  pel monseyor Joan de Vic, i que de nou el1666 el bisbe Pedro Fernández Manjarrés va tornar-la a prohibir, tot plegat les prohibicions seguien el criteri del Concili de Trento, però que el 1692 el bisbe Pedro de Alagó i de Cardona va emetre una llei sinodal que permetia representar les Sibil·les, però només la vigília de Nadal.   Aquest anar i tornar de prohibicions fan pensar que ja aleshores era una tradició molt arrelada entre la població i que no estava conforme a que desaparegués.

Els altres dos indrets on perviurà seran Braga (així ho recull Solange Corbin al seu article Le Cantus Sibyllae: Origen et premiers textes publicat a "Revue de Musicologie", T 34 núm. 101/102 (Jul. 1952); i l'Alguer on pren el nom de "Senyal del Judici", on es manté des de 1581; recollida per P. Aebischer  Le Cant de la Sibil·la en la Cathédrale d'Alghero, la vielle de Noël a "Estudis Romànics, II  (1949 - 1950), entre d'altres, treballs que cita Nughes al llibre abans esmentat.   

Lorenzo Pasinelli (1629 - 1700) Sibil·la Eritrea Galeria Nacional d'Art Antic Roma Domini Públic

El rescat de l’oblit realitzat des de finals del segle XIX fins els nostres dies

 

A l’obra “La música a Catalunya fins el segle XIII” d’Higini Anglès (1888 – 1 969), ens diu que el Cant de la Sibil·la es cantava, a Itàlia, França, Aragó, Castella i Catalunya[1] sent en aquest territori on s’havien trobat més versions que anaven des del segle X al XV. I fa una hipòtesi, atès que hi ha un manuscrit mossàrab del segle X, ell proposa que el monestir de Ripoll hauria rebut el cant des de la litúrgia mossàrab i l’haurien portat al monestir a França. El manuscrit de Ripoll es troba avui a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i un detall del Cant de la Sibil·la apareix en aquest enllaç de la revista Hispania Vetus, a la página 315. 

[1] Pàgina 288. A la pàg 289 afegeix  que un cop reconquerida Mallorca el Cant de la Sibil·la s'introdueix amb la mateixa melodia dels mossàrabs, que fou la de Catalunya, Franca e Itàlia. (Edició Biblioteca de Catalunya amb la col·laboració de la UAB, Barcelona, 1988)

El manuscrit mossàrab que seria origen de la transmissió i que cita Anglès es troba a l’arxiu capitular de la Catedral de Còrdova i seria del 960 i s’hagués escrit al i pel monestir de “San Pedro y San Pablo de Valeránica” (Burgos) segons va informar la més que reconeguda musicòloga Maricarmen Gómez Muntané¹ (1949) al “Festival de Otoño Soriano”  el 6 de setembre de 2019, perquè per una imputació errònia ella havia estimat en una investigació anterior que es tractava de “San Baudelio de Berlanga” a Sòria. El manuscrit seria obra del copista Florentius.

 

[1] Entre d’altres llibres és l’autora de “El canto de la Sibila, I: León y Castilla” (1996); “El canto de la Sibila, II: Cataluña y Baleares (1997) i El Llibre Vermell [de Montserrat]: Cantos y danzas de fines del Medioevo” (2017) a més de ser la investigadora que apareix com a tal en alguns dels enregistraments que de les diverses versions del Cant de la Sibil·la van fer Montserrat Figueras i Jordi Savall.

 

 

[1] També és l’autor de “El Smaragdo de Córdoba en la almoneda de los bienes de Isabel la Católica: las vicisitudes del códice de Florencio de Valeránica”  i “El texto del canto de la Sibila en el Smaragdo de Córdoba de Florencio de Valeránica” que es troba publicat a “Nasara, extranjeros en su tierra. Estudios sobre cultura mozárabe y catálogo de la exposición”. En aquesta mateixa publicació també es troba  l’estudi “Propuesta de transcripción del Canto de la Sibila del Smaragdo de Córdoba.

 

Així mateix Martín Barba cita que a un manuscrit a la Catedral de Sigüenza, també es troba el Cant de la Sibil·la i també en notació aquitana, possiblement de la mateixa època.

 

Per altre costat Ángel Almazán de Gracia a l’escrit publicat al web del  “Festival de Otoño Soriano” indica que a les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Saví es troba una adaptació al gallec del “Iudicci signum” sibil·lí, dins la cantiga “De cómo Santa Maria rogue por nos a segu fillo en odia do juicio”. I de nou trobem que Higini Anglès ja en parlava (La música de las Cantigas de Santa María del Rey Alfonso el Sab io) 

 

Juan Soreda (1506 - 1537)  Es desconeix on va nèixer, tot i que hi han estudiosos de la seva obra que han interpretat que podria ser de l'àrea de Mallorca, o aragonès o valencià. però la seva activitat va dur-la a terme a Sigüenza (Guadalajara) i Burgo de Osma (Soria). Detall de "Profetas y Sibilas" Museo de Arte Religioso de San Gil, Atienza (Guadalajara)  Alguns estudiosos consideren que la model va ser Luisa de Medrano (1484 - 1527) qui va ser catedràtica a Salamanca  Llicència: CC 4.0

El Cant de la Sibil·la a Catalunya

A l'article "La tradición representacional de la Sibilia y la 'Farsa del juego de cañas' de Diego Sánchez" obra de Miguel Ángel Pérez Priego publicado a Criticón núm. 66 - 67 any 1996 pàgines 5 a 15, fa un resum dels treball de recerca realitzats per Manuel Milà i Fontanals, Higini Anglès, Paul Aebischer (1897 - 1997) i Richard B. Donovan, autor de The Liturgical Drama in Medieval Spain (Intituto Pontificio de Estudios Medievales de Toronto, 1958) i ens indica que es troben documentades les cerimònies i el cant en català corresponent a Tarragona, Barcelona, Vic, Girona, Seu d'Urgell, Cerdanya (Alguer) i Mallorca, i que abans el cant era en llatí. 

El citat article fa referencia també a l'Ordo Prophetarum que és una processó que de fet era un drama litúrgic (citat també en altres documents) on diversos profetes eren cridats per donar testimoni de l'adveniment de Crist, i s'incloïa a la Sibil·la, a més de Virgili o Nabucodonosor. La Sibil·la tenia un paper destacat per interpretar el text "Judicci signum tellus sudore madescet".  

Milà i Fontanals defensa la idea què malgrat les diferent maneres de cantar, les versions en català deriven totes d'un text provençal del segle XIV, així ho va expresar a  "El Canto de la Sibila en lengua de oc"  (1880). En aquest text  Milà  i Fontanals enllaça amb el sermó de Quodvultdeus, que s'havia  atribuït a Sant Agustí, i ens parla que en ell es troba el testimoni de la Sibil·la Eritrea.

Altres dades interessants que ens deixa Milà i Fontanals són la referència a lesversions manuscrites i a les impreses que es troben a Catalunya:

Versions manuscrites:

• Biblioteca  Nacional de París, núm. 14973. Segle X
• Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona. Armari gran, no. 24 de principis del segle XV (a la nota al peu indica que el cant es troba després d'un escrit de 1395 i abans d'un de 1415 i per tant ha de ser anterior a aquesta darrera data). Cal dir que a l'estudi de Josep Baucells que es cita més endavant ens aporta la informació que el cant es troba al manuscrit titulat "Constitutiones synodales ecclesiae barchinonensis." 
• 
  

De les versions impresses cita:

·         Ordinarium urgellense, que s'hauria imprés a Lleó el 1545 

·         Ordinarium barcionense, imprés a Barcelona (Claudio Bornat), el 1569

·         "Versión impresa despues del Llibre de Fra Anselm Turmeda". (reproducció textual del text tal com apareix a la página 360, a  la revista "Romania, tome 9 no 35 de l'any 1880).  Edició de Cervera, de 1818 

També aporta al seu escrit informació sobre les versions de Valencia i Mallorca. 

Portada llibre - CD El Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona (enllaç a la botiga Catedral de Barcelona on es pot adquirir)

El Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona

 

Just amb aquest títol va publicar Josep Baucells i Reig un estudi a la Revista Catalana de Teologia, 6 (1981) que us el podeu descarregar en aquest enllaç i que, breument resumit, ens explica que el 1575, sis anys després de publicar l'Ordinarium barcionense, el Cant de la Sibil·la va deixar de cantar-se donada la prohibició, però que el text que es feia servir per a les representacions s’havia conservat sencer. Així mateix ens indica que hi ha cinc texts musicats; dels quals tres són en llatí i dos en català, totes les versions publicades per Higini Anglès. A la Catedral de Barcelona es recupera el cant l'any 2009.

 

També amb el nom El Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona,  LLuís Trullén va publicar a la Revista Musical Catalana el 17 de març de 2015 (digitalitzat) un article dedicat al disc que el Cor de Cambra Francesc  Valls havia enregistrat el 2014 amb Columna Música, on cita el treball realitzat per Maricarmen Gómez que acompanyen l'enregistrament, per qui sabem que a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona es troben: 

... dos còdexs dels segles XIV-XV en què apareixen copiades sengles versions del Cant de la Sibil·la, l’una en llatí i l’altra en català; a més, hi ha una versió polifònica que data del segle XVI. Al costat d’aquestes obres, quatre compositors com Jordi Cervelló (2010), Josep Vila i Casañas (2011), Vic Nees (2012) i Narcís Bonet (2013) van escriure en els anys indicats quatre tornades sobre “Al jorn del judici”, per atorgar a aquesta música un constant aire de modernitat. En l’enregistrament són incloses la versió més antiga, en llatí, i la del segle XVI, al costat de les quatre tornades polifòniques contemporànies.

Portada CD enregistrament 1988

El necessari record cap a Montserrat Figueras i Jordi Savall i els seus enregistraments del Cant de la Sibil·la

  

El primer enregistrament que van fer Montserrat Figueras (1942 – 2011), Jordi Savall (1941) i la Capella Reial[1], del Cant de la Sibil·la  és de l’any 1988. En ell es recollien la Sibilla latine, la Sibilla provençale i la Sibilla catalane.

[1] En aquells moment aquests era el seu nom.

 

L’any 1996 i de nou el 2002 es fa una nova edició de les sibil·les de 1988, i aquí s’afegeix una mica més d’informació. La  Sibil·la Latine  correspon a Barcelona, als segles X - XI. La Sibil·la Provençale, a Montpellier, Lectionrium segles XII – XIII, i la Sibil·la Catalane a la Seu d’Urgell del segle XV. A més a més s’explica que n’hi ha nombroses versions i que han escollit aquestes tres. La primera es sòbria i profunda, la segona té l’estètica dels trobadors,  la tercera es caracteritza pel seu esplendor solemne, relacionat amb els Misteris populars.

 

L’any 2010 es torna a fer una reedició de les versions de la Sibil·la Llatina, Provençal i Catalana, amb un altre segell i amb el suport de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut Ramon Llull (és l’any que la UNESCO li reconeix a Mallorca i l'Alguer el Cant de la Sibil·la com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat). 

 

El llibret inclou aquesta reproducció, la música està escrita en un tetragrama (quatre línies) i correspon a la notació gregoriana quadrada. 

L’encapçalament diu:

 

“Judici i signum in nona lectione matutinarum natalis domini sequenti modo in sede Urgellensi a pucro cantatur”. Que més o menys ve a dir: que el signe del judici es canta a la novena lectura de Matines el dia del natalici del Senyor a la manera següent a la Seu d’Urgell pel sacerdot”

I encara faran una nova edició de les mateixes versions l’any 2013. (En total sis edicions)

Portada CD,  enregistrat i editat el 1996

L’any 1996 enregistren les versions Galaica que procedeix de les Cantigues de Santa María de Alfonso X el Savi, del segle XII; i la Castellana, del Monestir de Silos, Cantoral de Cuenca, segle XVI. El llibret inclou un article de Maricarmen Gómez amb el resum dels origens del text sibil·lí, la seva incorporació al cristianisme i la seva evolució a cant. 

Portada CD, editat el 1999, enregistrat el 1998

L’any 1999 enregistren el Cant de la Sibil·la de Mallorca (del Monestir de la Concepció) i de València (de la catedral).  Al llibret es fa constar la col·laboració de Maricarmen Gómez en la cerca musicològica.

 

Portada disc. Enregistraments realitzats entre 1999 i 2006,  publicat el 2006

Així mateix el 2006 havien enregistrat la Sibil·la Valenciana, de la Catedral de Valencia, segles XV – XVI, junt amb altres peces tot sota el títol genèric “Metamorphoses Fidei” i amb els subtítols “Cristianos Viejos: Mitología y Misticismo (on a més del Cant de la Sibil·la hi ha peces de Josquin des Prés, Cristóbal de Morales i Luys de Narvaez) i “Cristianos Nuevos: Mestizaje y Fervor” (peces de Mateu Fletxa, Joan Cabanilles / versió J. C. Kerll, Juan Gutiérrez de Padilla,  Juan García de Zéspedes, una peça anònima provinent d’Andalusia i el Cant dels Aucells  (tradicional catalana en versió Jordi Savall).

 

 

El Cant de la  Sibil·la de Mallorca i la Senyal del Judici de l'Alguer:  Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

 

El 2010 el Cant de la Sibil·la de Mallorca i la Senyal del Judici de l'Alguer van ser reconeguts com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. 

La UNESCO va fer aquest reconeixement precisament perquè en aquests indrets hi ha una gran vitalitat envers a la tradició del Cant de la Sibil·la que va des de la transmissió fins a la creació de nous tipus d'expressió artístiques i creatives. 

A tall d'èpileg: L'espasa de la Sibil·la i les neules

“La Sibila, según costumbre, y que en el hilo que saldrá del lugar en que cantará dicha Sibila se coloquen trozos de turrones, obleas de azúcar y manzanas”

 

Afinar es fil de ses neules: endevinar el punt o detall de què depèn la solució d'un problema  (Mall.)